Si el debat d'ahir al matí hagués estat un concurs de retòrica i oratòria l'hauria guanyat Mariano Rajoy. De carrer. Sobretot si el jurat el formessin catedràtics emèrits de literatura espanyola amb predilecció pel segle XIX, ja que el llenguatge de Rajoy, a banda d'incisiu, és florit i ple de frases que semblen extretes dels diaris de sessions de la Restauració i inspirades en el model de Valle-Inclán sobre la triple adjectivació. Només amb el recurs de la màquina del temps s'entén la utilització d'expressions com « quebrantos» o « dislocada argumentación». Es nota que el registrador de la propietat titular de Santa Pola té en el seu haver lectures més clàssiques que el diari esportiu Marca. Quan li diu a Pedro Sánchez: «Convindria no oblidar que estem al segle XXI», és inevitable pensar que la reflexió no l'aplica als seus propis usos discursius.

I tanmateix, Rajoy va guanyar el cara a cara amb Pedro Sánchez encara que perdés la moció de censura, perquè aquesta no depenia gens de la brillantor oratoria de cadascú, sinó de contactes i pactes entre bastidors que els discursos només confirmaven. Per això Sánchez serà avui elegit president del Govern (si no passa res estrany) malgrat que el seu adversari el va aclaparar, perquè el líder socialista, potser encarcarat pel desig de ser el màxim d'institucional i de no ofendre ningú, va fer unes intervencions que convertien en divertides les del Sosoman Rodríguez Zapatero. A mesura que passaven els minuts creixia la seva capacitat per avorrir les ovelles, mentre Rajoy es creixia en les rèpliques.

La tònica es va mantenir al llarg de la jornada i no es va trencar fins a mitja tarda, quan Sánchez es va mesurar amb un adversari al qual no tenia cap desig ni esperança de seduir: Albert Rivera. Llavors va mostrar capacitat d'ironia i, encara més, d'un menyspreu palpable, dens i desqualificador. El va tractar com si el de Ciutadans fos una mena d'escarbat impertinent. Però ni tan sols llavors no va aconseguir crear un clima sostingut i creixent, capaç d'aixecar brams d'entusiasme dels seus partidaris.

Alfonso Guerra i Felipe González van establir el cànon de les mocions de censura amb la que van presentar contra Adolfo Suárez el maig del 1980. Primer, un Guerra destraler va castigar a fons el president censurat, sense reprimir-se ni en el fons ni en la forma. Després, González va sortir a fer el paper d'home d'Estat amb sentit institucional. Poli dolent i poli bo. Ahir, José Luis Ábalos va estar fluix, inofensiu, esmussat i antic, i Sánchez va fer qualsevol cosa excepte la seva feina, que era presentar un programa de govern. Un desastre, però havent dinat Mariano Rajoy no va tornar al Congrés i a la bancada popular les cares eren molt llargues. Que es consolin: Rajoy pot tornar a ser un portaveu de l'oposició temible, si es resigna a fer aquest pas enrere en la seva carrera política.