La por va tardar a marxar, i ho va fer de mica en mica. Un any després dels atemptats, el pànic és el que més tenen present els berguedans i bagencs que viuen a Barcelona. Regió7 recorda la tarda dels atemptats reunint a la Rambla quatre berguedans i una manresana residents a la Ciutat Comtal. Més enllà de les imatges, tots rememoren la sensació de vulnerabilitat i la incertesa de no saber si estaven segurs.

«La gent arribava corrent a l'interior de la botiga. Fins i tot queia per terra. Però més enllà de les imatges tinc molt viva la sensació de por. Si em poso a pensar en aquell dia em torna a venir el mateix pànic. Em paralitza. Només plorava. Em sentia totalment desprotegida», explica la manresana Zeynabu Said, que treballa en un establiment de roba de la plaça de Catalunya. Aquesta jove de 24 anys es va passar cinc hores tancada a l'interior de la botiga juntament amb la gent que va fugir espaordida de la Rambla.

Recorda que al vespre no volia sortir de la botiga per por a sortir al carrer perquè els missatges que li arribaven a través de les xarxes socials l'atemorien. Un cop va arribar a casa, es va relaxar. Però la sensació de desprotecció va perdurar dies i, fins i tot, va explicar els seus temors a una psicòloga que, els dies posteriors dels atemptats, es va apropar als establiments de la zona per atendre els ciutadans que, directament o indirectament, van viure els atemptats. «Va venir una setmana i ens va passar el seu número per si teníem cap problema. I és que a mi em va quedar molt marcat el record del so de les sirenes, i al centre de Barcelona se'n senten constantment. Durant mesos, quan en sentia, m'entrava molta por. Fins i tot em vaig posar a cridar, l'endemà, quan vaig veure un skater», recorda. Amb el pas dels mesos va anar normalitzant la situació i la por, que els primers dies la paralitzava, va desaparèixer.

El propietari de la coneguda llibreria de viatges Altaïr, el gironellenc Pep Bernadas, recorda el silenci a l'interior del seu establiment, malgrat haver-hi unes 25 persones que havien fugit de la Rambla. «No hi havia ningú que ens digués que havia estat a primera línia, tot i que sí que ho havien vist a distància. La imatge que més tinc present és la gent plorant i tremolant a l'interior de la botiga. Els Mossos van dir que ens tanquéssim. Vam estar calmant les persones, dient que ja havia passat i que a dins de la botiga estaven segurs, tot i que a les 9 dels vespre n'hi havia que no s'atrevien a sortir al carrer», explica. L'establiment és a la Gran Via, molt a prop de Ronda Universitat i a pocs minuts de la Rambla.

Bernadas, que sempre vol donar resposta a les preguntes que es formula, encara no ha pogut contestar les qüestions que es va plantejar aquella tarda. «Com algú, en nom de ves a saber què, a través d'un dogma o un messianisme mal entès, és capaç de provocar tant de dolor, veient com mata la gent que té al davant? Sembla impossible. Què podríem fer perquè aquestes persones entenguin que ningú es mereix la mort?», s'interpel·la a si mateix.

Tot i que la Rambla ha recuperat l'energia de sempre, els atemptats van deixar una cicatriu en l'imaginari col·lectiu. Ahir a la tarda, al lloc on es van reunir els cinc entrevistats, era molt evident. El punt on hi ha el mosaic de Joan Miró, es va tornar a convertir en un petit santuari, amb rams de flors, per mostrar que, tot i haver tornat a la normalitat, el drama que va provocar l'atemptat es manté en la memòria.

Ahir a la tarda, vigília de la jornada commemorativa, la Rambla era pleníssima de barcelonins i de turistes, alguns dels quals preguntaven per què la gent deixava flors a terra. També es veien contínuament mossos d'esquadra armats anant amunt i avall a pas lent, fent tasques de vigilància. A les 6 de la tarda, els ciutadans van muntar espontàniament un altre memorial de les víctimes a prop de la font de Canaletes.

El periodista berguedà de TV3 Carles Solà, actualment director de l'espai de reportatges 30 minuts, fa tres dècades que viu a la Ciutat Comtal. «Em vaig estrenar fa un any com a director de l'espai televisiu per urgència. No havia d'assumir el càrrec fins unes setmanes més tard, i estava a la secció de política. Però vaig demanar al cap de Política, Jordi Pons [de Guardiola de Berguedà], que havia d'assumir la direcció del 30 minuts per fer un reportatge dels atemptats. Aquell mateix diumenge el vam emetre», recorda. El programa es va titular No tinc por, una frase que es començava a sentir i que es va acabar convertint en un lema popular. «És clar que encara en teníem, però no en volíem tenir i per aquest motiu aquesta frase va acabar arrelant els dies posteriors als atemptats».

Solà explica que va fer un reportatge amb molta investigació periodística, paral·lela a la que feia la policia, dibuixant hipòtesis sobre l'autoria dels atemptats i establint una línia temporal sobre com havien succeït els esdeveniments. El periodista berguedà, a més, havia treballat durant anys en el programa Tot un món, on mostrava les vivències i les interioritats de les diferents comunitats culturals i ètniques del país. La integració és una qüestió que el preocupa. «Un any després, podem afirmar que els atemptats no van deteriorar la convivència i la ciutadania ha sabut separar molt clarament el fanatisme i el terrorisme de la religió», explica.

La dissenyadora Sabrina Akthar, berguedana resident a Barcelona, va trucar immediatament a l'òptica on treballava la seva germana, al carrer de Sant Antoni, per saber com estava. Ella és musulmana i patia, també, per si els atemptats significarien un i abans i un després en la convivència ciutadana. «Admiro la societat catalana perquè hem sabut culpar, realment, els culpables i no la comunitat musulmana, tant de bo els ciutadans fossin comprensius sempre», afirma.

Toni Malé és un altre berguedà que fa mitja vida que viu a Barcelona, i recorda que aquella tarda volia anar al centre. «Vaig engegar el televisor, i vaig veure el que estava passant. Els coneguts em van trucar per saber com estava i jo vaig trucar a la meva parella, que venia de Sabadell i patia perquè deien que tancarien els accessos a la ciutat», narra. Les imatges que més li venen al cap un any després dels atemptats són la buidor dels carrers, amb poquíssima gent passejant, i les imatges que va captar una càmera de seguretat amb la furgoneta corrent.

El dia a dia es va acabar imposant, la por es va tancar en el bagul dels pitjors records, però la memòria no oblida que Barcelona va entrar en el macabre mapa del gihadisme.