n Les relacions entre els EUA i Turquia s'estan deteriorant gairebé tan ràpidament com la lira turca. En un discurs recenta la costa del mar Negre, el president turc, Recep Tayyip Erdogan, va fer la provocació màxima contra un aliat: va amenaçar de canviar d'equip. «Abans que sigui massa tard, Washington ha de renunciar a la idea equivocada que la nostra relació pot ser asimètrica i acceptar el fet que Turquia té alternatives», va dir a la multitud. Si la «falta de respecte» continua, el seu govern buscarà «nous amics i aliats». En un altre discurs va reforçar l'aposta anunciant un boicot als articles electrònics dels EUA com l'iPhone.
En fer referència a nous amics, Erdogan volia dir Rússia, i, en menor mesura, l'Iran. Igual que Turquia, tots dos són liderats per orgullosos autoritaris, afronten sancions nord-americanes i atribueixen les seves dificultats econòmiques a enemics externs. Comparteixen una profunda desconfiança d'Occident i han estat cooperant en el conflicte sirià, mentre que també enforteixen els llaços econòmics bilaterals. No és es- trany que la lira, malgrat un modest repunt, hagi estat colpejada, i ha afectat també les monedes de Rússia i l'Iran.
Hi ha alguna cosa profundament inquietant en el fet que un dels aliats més antics dels EUA amenaci d'unir-se a un històric rival i un enemic acèrrim. Però, l'amenaça és creïble? Rússia i Turquia tenen una història de cooperació i conflicte. Els dos països han lluitat entre ells en almenys mitja dotzena de guerres, la majoria guanyades per Rússia. Però va ser el nou Govern bolxevic post1917 a Moscou qui es va acostar a donar suport als nous nacionalistes postotomans de Turquia. Lenin fins i tot es va entusiasmar perquè els nous líders asiàtics podien aprendre ràpid, «canviar-se al sistema soviètic, i, passant per certes etapes de desenvolupament, al comunisme». Les indústries de l'acer i l'alumini que són l'objecte dels nous aranzels de Donald Trump es van desenvolupar amb l'ajuda soviètica a la dècada de 1960.
No obstant això, l'àncora a l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) de Turquia, les seves esperances d'ingressar a la UE i la seva estreta relació amb els Estats Units alguna vegada van significar que els llaços amb Moscou es van manejar de forma secundària. Els dos països estaven tant en desacord a Síria, on Turquia s'oposava a Bashar al-Assad, que les relacions es van trencar després que Turquia abatés un avió de guerra rus l'any 2015. Erdogan es va disculpar amb Putin el 2016 i des de llavors les dues nacions s'han estat acostant de forma progressiva.
El canvi ha estat provocat per una combinació de factors. Després de la derrota dels representants turcs a Síria per Rússia, l'enfocament d'Erdogan va canviar cap a la contenció de les forces kurdes sirianes, que tem que s'uneixin al PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan) a Turquia i es converteixin en una gran amenaça a la zona. Els canvis a Síria i una creixent desconfiança entre Turquia i els Estats Units, que va culminar en la disputa sobre l'arrest turc d'un pastor nord-americà, van aplanar el camí cap a una nova millora de les relacions amb Moscou. La decisió de Turquia de comprar míssils antiaeris russos S-400 va significar una mesura sense precedents per a un membre de l'OTAN.
En tot cas, però, és estrany que una relació amistosa amb Rússia provoqui un desequilibri de poder tan important que Erdogan vegi perjudicades les seves relacions amb els països occidentals. De fet, Rússia sembla estar movent tots els fils. Rússia subministra més de la meitat dels recursos de gas de Turquia, i el nou oleoducte TurkStream, que Gazprom planeja completar l'any que ve, augmentarà aquesta dependència. Erdogan també va lliurar a Rosatom, la companyia estatal russa d'energia atòmica, els drets per construir la planta nuclear Akkuyu a Turquia, una mostra de 20.000 milions de dòlars de la cooperació russoturca.
Un comerç que creix
El comerç de Turquia amb Rússia està creixent, però no té res a veure amb els seus interessos econòmics a Europa. Més del 80% de tota la inversió estrangera directa a Turquia entre els anys 2002 i 2016 va provenir d'Occident. Només el 6% prové de Rússia. Les exportacions a Rússia van registrar un fort augment durant l'any 2017, però encara representen menys del 2% del total, molt per darrere d'Alemanya, els EUA i fins i tot l'Iraq. És difícil preveure com Erdogan podrà obtenir molt més del comerç amb Moscou, ateses les pròpies restriccions econòmiques de Rússia. El president turc és massa astut per no reconèixer els límits de la seva amistat amb Rússia. Però Putin astutament ha aprofitat els pitjors temors del líder sobre Occident i els seus enemics interns.
La rica relació reflecteix tant el desig d'Erdogan de distanciar Turquia dels Estats Units com les seves dues prioritats nacionals: prevenir un altre cop i preparar-se per a qualsevol amenaça dels insurgents kurds.
