Estimats Oriol i Raül,

Tan a prop i tan lluny alhora. Us trobeu des de dimecres passat (4 de juliol) a 4 km de casa meva a Santpedor, puc venir a peu fins al mur de la presó. De fet ho faig sovint, ara amb més raó. Tan a prop i tan lluny de vosaltres, tan privats de llibertat. Quanta ignomínia, quanta gent que empatitza amb la situació dels presos i les preses i dels membres del Govern exiliats. Empatitzar: emocionar-se, comprendre i compartir un sentiment aliè.

Recordo com si fos avui el darrer dia que vàrem parlar amb tranquil·litat, Oriol. Alguns dies abans del Referèndum, se signava a Palau un compromís del Govern amb la realització de l'1 d'octubre. Ens vàrem trobar cara a cara, no sabia pas què dir-te però et volia encoratjar, donar forces. Vaig intentar esbossar unes paraules per posar en valor la teva tasca crucial dins el Govern i alguna cosa així com destacar la fortalesa i determinació que mostràveu els Consellers/es. Ens vàrem fondre en una abraçada. Segurament llavors, ja eres conscient del preu personal que estàveu a punt de pagar i, malgrat això, no vas defallir, no vàreu defallir. Hi he pensat moltes vegades, en aquella abraçada. Tu ets dels homes que no et fa por mostrar les emocions, perquè estàs segur de tu mateix, i perquè a tots ens convé canalitzar les emocions que a vegades ens desborden.

També recordo el primer acte que vas fer com a candidat de Junts per Catalunya, Raül. Parlaves que t'estaves preparant per fer una cursa nedant per les Illes Formigues, si no ho recordo malament, i que l'havies canviat per un altre gran repte. Llavors, no sabíem com d'important i transcendent seria. Ara ho sabem, i molt bé. Heu estat la punta de llança d'un moviment transversal, profund i que pretén canviar a fons el sistema que ens ha regit fins ara per assolir l'autodeterminació de Catalunya. Bé, encara més senzill: per fer que les catalanes i els catalans puguem decidir el nostre futur polític, per crear i construir una república.

Als Lledoners, tan a prop de casa. Però malgrat tot, sense llibertats. Segurament podreu rebre més directament l'escalf de la gent. La proximitat farà una mica més fàcil la vida dels familiars, malgrat tots els malgrats. Els voluntaris/es que fa anys que treballen per dignificar la vida a les presons podran explicar-vos moltes coses del que passa fora dels murs. El personal podrà entendre el que esteu vivint amb més força. Però haureu de continuar fent el cor fort per fer front a la situació que viviu. Vosaltres i les famílies. I, alhora, continuareu sent referents per a nosaltres, malgrat les portes de ferro i els barrots. La gent del Bages us vol enviar calidesa. Hem trobat una manera d'expressar les emocions pujant a un turonet al costat de la presó i cantant El cant dels ocells, L'Estaca... amb l'esperança que us arribin les nostres veus i l'escalfor.

Fa uns dies enviàveu una carta amb reflexions importants: «Les estridències, les proclames brandades i buides, els discursos nacionalistes excloents són el camí més ràpid per tornar a ser una minoria sorollosa, per tornar a l'autonomisme...». «Hem de seguir treballant i sumant nous actors polítics i socials al projecte». Quan diem això sovint pensem en les àrees metropolitanes de les grans ciutats, però també al Bages o a la Catalunya Central hem d'acostar-nos a determinants barris i sectors que abracen tesis contràries a la República i favorables a no canviar gaire l'statu quo. Reflexionant ens adonem que alguna gent té por. Ja siguin barris obrers o sectors de professionals liberals benestants. Coincideixen que no ho veuen clar. Per tant, ens convé acostar-nos- hi, fer propostes més sòlides per resoldre les seves inquietuds. Girant-los l'esquena, farem un flac favor a la República. Hem de fer aquesta feina. Com ho vas fer tu Oriol a Sant Vicenç dels Horts, quan ho tenies tot en contra, quan eres un professor d'Història reconegut i et vas implicar municipalment. Saps perfectament que tot comença per un municipi. Només ciutat a ciutat, poble a poble, ens guanyarem la República.

Aprofito per demanar-vos que feu una forta abraçada a Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn. També aprofito per recordar les grans Carme Forcadell i Dolors Bassa i els membres del Govern exiliats: Puigdemont, Serret, Puig, i Ponsatí, Comín, Gabriel i Rovira.