12 de setembre de 2018
12.09.2018

El greuge, l'orgull i la joia

El Govern de Rajoy i Santamaría va tibar d'elàstics parlant de procés escapçat. Van vendre la pell del moviment independentista sense adonar-se que era ben viu i ple de ganes de demostrar-ho

12.09.2018 | 00:12
La manifestació independentista, a Palau Reial, disposada a tombar «els murs» que impedeixen acomplir la República

Un any més, multitudinària. Aquest és el fet i la resta és secundària. Que set anys seguits Barcelona sigui l'escenari d'una manifestació d'aquestes dimensions és un fet sense precedents en les darreres dècades europees, i per molt que la repetició d'un esdeveniment en redueixi el potencial noticiós, continua atraient l'atenció internacional i no deixa de sorprendre els mateixos catalans.

Les manifestacions solen ser en contra d'alguna cosa. Busquen canviar-la o, almenys, frenar-la. Quan tot va bé no cal omplir els carrers de banderes i de consignes. Ahir hi havia centenars de milers de persones a Barcelona perquè volien expressar un greuge i una voluntat de resistència, alimentada per l'esperança d'aconseguir un tomb, més enllà de calendaris.

L'inici d'aquesta onada de mobilitzacions cal cercar-lo en la voluntat de plantar cara a la regressió centralista aplicada pel govern del PP a partir de 2011, a l'empara de la sentència del TC sobre l'Estatut. Així es va organitzar la manifestació del 2012, amb un èxit sorprenent. Sis anys després, el greuge i la resistència tenen molts enunciats: la repressió del referèndum, l'aplicació del 155, la destitució i ordre de detenció de tot un Govern legítim, la llarga presó preventiva dels qui no van marxar, les penes escandaloses que els demanen, l'amenaça que passi el mateix als que van fer-ho... El Govern de Rajoy i Santamaría va tibar d'elàstics parlant de l'escapçament del procés. Van vendre la pell del moviment sense adonar-se que era ben viu i ple de ganes de demostrar-ho.

Un cop els motius suficients generen el desig de manifestar-se, satisfer-lo és una experiència gratificant. Cites com la d'ahir són una festa perquè ser independentista és viscut com un motiu d'orgull i reunir-se per mostrar-ho és motiu d'alegria. Aquesta trobada s'ha transformat en un ritual. El motor és la reivindicació, però l'expressió és joiosa, i quan s'acosta la data creix la il·lusió en els participants. A hores d'ara es podria dir que s'autoconvoca. El dia i l'hora ja estan establerts, i només cal que algú digui el lloc concret. Si fos sempre la mateixa avinguda, ja no caldria ni això. El fet diferencial (que aquest any fos una onada sonora difícil de visualitzar a la tele, i un altre fos una sageta o una gran V) és secundari. La gent no deixaria d'anar-hi encara que no passés res d'especial, encara que es tractés només de sumar la seva presència. Però que hi hagi organitzadors fa que tot sigui molt més endreçat i entretingut.

Resistència, greuge i afirmació d'orgull independentista. Com que Catalunya no ha estat mai una nació independent, en el sentit modern dels dos termes (no es pot comparar amb el del segle XVII), no hi ha hagut ocasió de comprovar si l'anhelada república seria l'autopista al millor dels benestars. És un projecte mai desmentit per la prova del cotó, a diferència de les ideologies del segle XX en crisi. La identitat nacional és una de les poques certeses que resten en aquests temps d'utopies trencades, i no és gens estrany que es construeixin grans esperances sobre aquesta certesa. Això serà així mentre no aparegui un projecte alternatiu més convincent.

Les detencions, els empresonaments, les grans penes de presó que es demanen, alimenten el sentiment de greuge que mou els manifestants a sortir al carrer. Ara mateix no tenen cap motiu per deixar de fer-ho. No quan, per exemple, el dia es llevava amb la notícia que el jutjat 13 de Barcelona demana imputar Pere Aragonès per no haver impedir el referèndum de l'1 d'octubre. És el mateix jutjat que va ordenar els escorcolls del 20 de setembre, per la reacció contra els quals es va detenir els Jordis, primera baula de la gran causa penal.

La Diada ha confirmat un any més la bona salut de l'independentisme, malgrat les evidents dificultats per avançar cap a la independència. És un moviment massiu que ha arribat per quedar-se i és la proposta política amb més requesta i capacitat de fer-se present a la Catalunya actual. Al cap de set anys, s'ha consolidat com un ritual més enllà dels detalls, i de si els eslògans i el to general estan més propers al «tenim pressa» que a l'«eixamplem la base». Els manifestants ho tenen clar: llibertat, unitat i república. Ni un pas enrere. Els actes de masses no són per a les subtileses. S'ha passat del dret a decidir i el «president, posi les urnes» a l'exigència de fer efectiu el mandat de l'1 d'octubre, però si això no succeeix, si l'any que ve la república no és més real que ara, els manifestants compliran igualment amb la seva cita.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit

Calendari laboral i escolar

Calendari laboral 2018 a Catalunya

Calendari Laboral 2018 a Catalunya

Aquí pots consultar tots els dies festius a Catalunya i el calendari escolar 2017/18