El 20 de setembre del 2017, avui fa un any, efectius dels cossos policials espanyols van detenir una vintena d'alts càrrecs de la Generalitat i van escorcollar diverses dependències, entre aquestes la seu de la vicepresidència i Economia a Barcelona. L'operatiu va començar a les vuit del matí i, abans que les xarxes ho esbombessin, les emissores de ràdio ja ho estaven transmetent en directe i, com a reacció, desenes de milers de persones feien cap a la cantonada de Rambla Catalunya per protestar contra el que interpretaven com una agressió a les institucions d'autogovern.
Dos dies més tard, el divendres 22 de setembre, la fiscalia de l'Audiència Nacional va presentar una denúncia per un delicte de sedició durant les protestes, on apuntava a l'ACN i a Òmnium i als respectius presidents, Jordi Sànchez i Jordi SànchezJordi Cuixart. Tots dos són a la presó, des de fa onze mesos.
Sedició. Segons el Codi Penal, la cometen aquells que «s'alcin públicament i tumultuàriament per impedir, per la força o fora de les vies legals, que s'apliquin les lleis o que qualsevol autoritat, corporació oficial o funcionari públic exerceixi legítimament les seves funcions o compleixi els seus acords o les resolucions administratives o judicials».
Segons la fiscalia, el 20 de setembre els acusats van promoure l'alçament públic i tumultuari de desenes o centenars de milers de persones per impedir que s'apliqués el mandat judicial d'escorcollar la seu d'Economia. Però l'escorcoll es va dur a terme, i es va confiscar una gran quantitat de material i documents, alguns dels quals han servit després per construir l'acusació de rebel·lió contra els processats per l'1-O. La idea que el referèndum i la DUI del 27-O eren la culminació d'una gran conspiració per separar Catalu-nya d'Espanya per vies no legals, es basa en part en una llibreta i unes diapositives confiscades aquell dia.
Les ordres d'escorcoll van sortir del jutjat d'instrucció número 13 de Barcelona, que s'havia atribuït investigar i prevenir la celebració del referèndum. Ho havia fet com una ampliació d'una altra causa: la que havia obert contra l'exjutge Santiago Vidal per certes afirmacions agosarades que havia deixat anar en una sèrie de conferències. Vidal hi afirmava que la Generalitat disposava de dades fiscals de tots els catalans, i que no les havia obtingut per la via ortodoxa. Després va al·legar que s'ho inventava, i tant el seu partit (ERC) com el Govern se'n van desentendre, però la causa continuava i el jutge va afegir-hi el referèndum per donar curs i mandats a les investigacions de la Guàrdia Civil.
La d'aquell dia va ser la primera gran mobilització popular que desafiava obertament una actuació policial amb mandat judicial. Ja no es tractava de manifestar-se al cap d'uns dies, sinó d'anar allà a fer sentir l'alè de la multitud al clatell dels guàrdies i dels funcionaris del jutjat. L'angúnia que va passar una empleada judicial és ara prova incriminatòria contra els Jordis. La defensa d'aquests, en canvi, argumenta que ningú no va córrer perill, perquè la gentada era pacífica i hi havia un passadís de sortida protegit per voluntaris.
L'acusació posa com a exemple de violència que dos cotxes de la Guàrdia Civil quedessin trinxats per la gent que s'hi va enfilar, entre ells Sànchez i Cuixart. La defensa argumenta que els dos líders s'hi van enfilar a la tarda per calmar les masses i aconsellar que se n'anessin a sopar i a dormir cadascú a casa seva. Hi ha vídeos que avalen aquesta interpretació.
L’independentisme va demostrar la seva capacitat de resistència al xoc
L’endemà, la majoria de mitjans de Catalunya destacava l’absència d’incidents violents, mentre els de Madrid no deixaven d’ensenyar els cotxes abonyegats. Que ningú no prengués mal va ser degut a dos factors: el capteniment dels concentrats i el seny dels comandaments de la policia catalana, que s’ho van prendre amb calma. Al cap d’onze dies, les forces i cossos de seguretat de l’Estat es van comportar d’una manera totalment diferent als col·legis electorals del referèndum.
Els escorcolls i les detencions van evidenciar que l’Estat volia impedir el referèndum. Rajoy preferia que els jutges donessin les ordres, però darrere les interlocutòries judicials hi havia les investigacions i els atestats dels cossos policials que depenen del ministeri de l’Interior.
Les confiscacions de documents del 20 de setembre van desmuntar una part important de la logística de la consulta, de manera que l’endemà es parlava de «cop al referèndum». El ministre Montoro hi va afegir una intervenció encara més estricta de les despeses de la Generalitat, perquè ni un euro no es desviés cap a aquesta finalitat. L’autogovern, escorcollat i intervingut. Semblava la més gran de les ofenses, i encara no s’havia vist res.
La resiliència és la resistència dels sòlids al trencament per xoc. El procés va demostrar ser resilient al xoc del 20 de setembre. Si mancaven paperetes, se’n farien més; si calia, a les impressores domèstiques. Si no es podien notificar els presidents i vocals de les meses, ho serien els voluntaris. Els esforços policials no havien aconseguit trobar les urnes, ben amagades, que el dia 1 van aparèixer entre aplaudiments als centres de votació. I si, com finalment va passar, no es disposava del cens de cada secció electoral, es votaria pel sistema de cens universal.
L’operació del 20 de setembre volia impedir el referèndum, i no ho va aconseguir. Això sí, el va allunyar dels estàndards d’una situació normalitzada. Les següents accions judicials i polítiques agreujarien aquest dèficit, fins al punt que els observadors internacionals rebutjarien homologar-lo. Però, al mateix temps, les accions de l’Estat que van començar aquell dia van propiciar que l’independentisme es mobilitzés per defensar les urnes, i que per impedir la votació tan sols en un nombre reduït de col·legis fes falta una demostració de força que va escandalitzar Europa. Els CDR, avui Comitès de Defensa de la República, va néixer com a Comitès de Defensa del Referèndum.
Per una concentració sense altres danys que dos cotxes abonyegats, la fiscalia va proposar i la magistrada va admetre un sumari per sedició pel qual Jordi Sànchez i Jordi Cuixart estan a la presó des de fa més d’onze mesos. Només calia fer una regla de tres per endevinar quina seria la reacció quan més de dos milions de persones participessin en un referèndum que la justícia havia declarat il·legal i Rajoy havia promès que no es portaria a terme. Per un escorcoll, desenes de milers de persones van passar el dia al carrer; només calia una altra regla de tres per endevinar com d’àmplia i de persistent pot ser la mobilització pels empresonats pel referèndum.
