20 de setembre de 2018
20.09.2018

«En un any, des del 20-S, la meva vida ha canviat absolutament»

El 20-S Jordi Pesarrodona va saltar a la fama per haver-se posat un nas postís al costat d'un guàrdia civil, a la porta d'una conselleria

20.09.2018 | 00:17
«En un any, des del 20-S, la meva vida ha canviat absolutament»

Actor de carrer, pallasso, fundador dels Gog i Magog, impulsor de la Festa Major Infantil de Sant Joan de Vilatorrada, regidor de Cultura del mateix poble... la trajectòria de Jordi Pesarrodona sempre ha estat lligada al món cultural. Però, avui fa un any, el 20-S, sense esperar-s'ho, la seva popularitat va pujar com l'escuma, per un sol gest: posar-se un nas de pallasso al costat d'un guàrdia civil davant d'una de les conselleries escorcollades. La foto es va convertir en viral i, des de llavors, la seva vida ha canviat com un mitjó.

Per què va fer aquella acció?

Anàvem a manifestar-nos davant de les conselleries d'Economia i Exteriors. I, just passar per davant de la de Governació, vaig veure, amb sorpresa, que també estava ocupada. Hi havia gent que dipositava clavells als peus dels guàrdies civils. Vaig recordar la protesta simbòlica que havíem fet anys enrere, a Bòsnia, amb una expedició de Pallassos sense Fronteres. I, com que sempre duc a sobre un nas de pallasso, me'l vaig posar i em vaig col·locar al costat d'un guàrdia civil. Mai no vaig pensar que tindria aquesta repercussió. Hi vaig estar tres hores, fins que es va desmuntar l'operatiu. La simbologia era aquesta: un nas de pallasso, per excel·lència, és l'eina de pau. El que demana un nas és que parlem, que dialoguem... que hi posem una mica de somriure a tot plegat. Treure transcendència al fet que un cos militar estigués a la conselleria de Governació del teu país.

Hi va haver gent que va interpretar que s'havia burlat de la Guàrdia Civil... què els diria?

Que no. En absolut. On s'ha vist mai un pallasso que es burli d'algú? El que fa un pallasso és intentar imitar les actituds de les altres persones, precisament per comunicar-s'hi. Per què existeix Pallassos sense Fronteres? Per portar somriures a zones amb situacions d'emergència. Què pretén, doncs, un pallasso, quan hi ha un cos militar? Riure'ns de tot plegat una mica. No riure's d'ells, sinó de la situació. I evidenciar que l'única forma de buscar solucions a les coses és parlant.

Vostè va penjar en algun moment la foto a les xarxes socials?

No. Però molta gent em va fer fotografies. Quan la imatge va començar a difondre's, pensava que seria viral només 24 o 48 hores. Però que després la gent se n'oblidaria.

Aviat va denunciar amenaces.

Sí. I en continuo rebent. Vaig presentar una denúncia als Mossos, amb les captures de pantalla dels insults i de les amenaces. Els Mossos van passar la denúncia al jutjat. Però ja no en sé res més. És curiós que no es trobi mai aquesta gent.

Continua rebent amenaces?

Rebo molts més suports. Però sí, amenaces també. Un diumenge que érem al pla de Lledoners, se'm va acostar un home que es diu Pesarrodona. Em va explicar que el seu fill es diu Jordi Pesarrodona i que ha hagut de canviar el perfil de Facebook perquè també començava a rebre amenaces... el confonien amb mi.

I pel carrer? L'han amenaçat?

En algun moment, sí. Sobretot, d'alguns veïns indignats de Sant Joan de Vilatorrada. Pero, més que amenaces, són insults, poca-soltades... i alguna mirada desafiant d'aquests grups feixistes que malauradament tenim aquí al Bages. Però no passen d'aquí. Se senten forts, i per això ho fan. Però jo també me n'hi sento. I no em perjudica.

Se sent fort... però hi ha moments que se sent insegur?

No hi vull pensar. La meva família pateix molt més que jo. A vegades m'ho diuen, que potser sóc una mica inconscient. En tot cas, al principi de tot, ja se'm va dir que fes un protocol, com a precaució: anar rodejat de gent, estar amb cares conegudes en grans aglomeracions, no anar sol a la nit... Al principi t'espantes una mica. Una vegada, després d'una concentració a la plaça Major de Manresa, de tant xerrar, em vaig quedar sol. I era fosc. I vaig pensar: «Mira que et van avisar!». Vaig anar a recollir el cotxe al pàrquing de la Reforma. Aquell pàrquing és una caixa de ciment, i em va fer la sensació que algú em seguia. Vaig sentir passes. Em vaig posar a córrer i em vaig fúmer escales avall. Fins i tot, em vaig trencar un osset d'un dit. Al final, les passes eren d'un home gran que em va ajudar. I vaig pensar, que fort, que la psicosi arribi aquí. Però m'he adaptat a la situació. I procuro no anar sol a la nit.

Fins al 20-S, era una persona coneguda en el món artístic i cultural, però no gaire més enllà. Des de llavors, però, és famós arreu. Com porta aquesta nova popularitat?

Ara sóc com una icona del procés. Tothom coneix el Jordi Pesarrodona i vol estar al meu costat... Jo no estava acostumat a això. En un any, la meva vida ha canviat absolutament. Sento que no sóc propietari de mi mateix. Que la gent s'ha fet seva la meva persona. I penso que els ho haig de tornar. Per tot el suport que m'han donat en el procés judicial injust que estic vivint. Quan veus tanta gent, arreu del territori, amb el nas de pallasso, davant de seus judicials i de fiscalies... d'alguna manera haig de tornar tot això. Sento que formo part de la gent. Tinc una anècdota curiosa: l'endemà del nomenament de Quim Torra com a president, tots dos vam coincidir en un acte pels presos polítics. Allà, me'l van presentar. I el president em va abraçar i em va demanar com estava, com si em conegués de tota la vida. I m'ha passat amb tots els consellers i amb molts polítics.

Se sent satisfet, d'alguna forma, d'haver esdevingut una icona?

No sabria dir-ho. Simplement, ho assumeixo. Moltes vegades, m'agradaria tornar a ser una persona més aviat anònima, quan només em reconeixien pel treball del teatre. I, és clar, la fama també porta que hi hagi gent que em miri amb mala cara... És tot plegat una situació estranya.

Creu que, si no hagués estat per la foto del 20-S, la Guàrdia Civil no hauria anat mai a Sant Joan l'1-O?

N'he estat convençut sempre. I, a més, ho va reconèixer el comandament de la Guàrdia Civil de l'escola Joncadella, quan va declarar com a testimoni davant la jutge. Van venir per mi. És una animalada. T'adones que van venir a picar gent del teu poble perquè van venir a buscar una persona en concret.

Fa mal, saber això?

Fa mal. I més ara, sabent que haurien pogut entrar a buscar les urnes, sense picar ningú, a Sant Joan i a tot arreu on van anar. Podien despistar-nos per una banda i entrar per l'altra... Però no. Van voler fer l'estratègia de la por. La de castigar-nos. Els va sortir el tret de la culata. Però fa molt mal saber que han vingut al teu poble, per tu. I que va rebre molta gent que no havia de rebre. Només perquè eren demòcrates! Ningú no sabia si votarien que sí o que no.

Van venir a Sant Joan, i li van donant cops de porra. Com es va sentir en aquell moment?

Em va sorprendre la zona on em van picar: directament a la zona engonal. Anaven a fer mal. Em poso al cap d'aquests repressors i no ho entenc. Anaven amb una ràbia continguda. No és veritat que estiguessin fent la seva feina. Això és mentida. Anaven a agredir i a fer mal. Això no és un cos de seguretat.

El mal psicològic va ser superior al físic?

La veritat, els cops van ser lleus, gràcies al fet d'estar grassonet. Només van acabar en un blau. Però el mal de l'ànima, no te'l treu ningú. Hi és sempre. Cada cop que passo per l'escola Joncadella, no hi puc estar més de deu minuts. I això que és un espai que havíem utilitzat molt, com a aula de teatre. Però ara, em vénen les imatges constantment. És l'únic lloc del poble on em passa.

Quantes vegades ha tornat a l'escola Joncadella des de l'1-O?

El 3-O, per la manifestació. I des de llavors només hi he tornat dos cops, per atendre la premsa. Si no, no hi hauria tornat. No m'agrada fer-ho. Quan veig aquella porta... hi ha alguna cosa que se'm regira.

Què va sentir en saber que els presos vindrien a Lledoners, a Sant Joan, al 'costat' de casa?

D'una banda, alegria, perquè són a Catalunya, i, de l'altra, una injustícia tremenda pel fet que no estiguin lliures. Amb el temps, em sap greu que Sant Joan, que té una Festa Major Infantil excel·lent, sigui conegut a tot el país pel regidor del nas de pallasso, per les càrregues de l'1-O i perquè tenim els presos polítics homes a Lledoners. En el futur, potser encara no ho sabem, però Sant Joan serà una icona de la repressió.

Vostè és un dels principals impulsors de les manifestacions a Lledoners. Per què creu que és important el suport de la gent?

Perquè sàpiguen que no estan sols. Però el cert és que estan forts. Un dia, en un espectacle que vam fer a Lledoners, vaig veure en Cuixart. Vaig veure la seva fortalesa. I em vaig adonar que hem de canviar el xip. I que hem de seguir endavant.

«Un guàrdia civil, amb la mirada, em demanava disculpes»


Després de denunciar les lesions que va patir l´1-O, la jutge de Manresa li va respondre amb una imputació per desobediència, a vostè i als alcaldes de Fonollosa i de Callús. Com ho va encaixar?

Quan vaig anar a declarar el primer cop al jutjat, la jutge es va autodelatar: em va dir que jo, com a regidor, havia de saber que el referèndum era il·legal i que, a més, ja havia fet la protesta del 20-S, amb el nas. I, per tant, va dir, ella no podia argumentar que l´1-O jo no estava impedint el pas de les forces policials.

A banda d´aquesta imputació inicial per desobediència (que encara està en curs), la jutge el va imputar després per odi i resistència, per un informe de la Guàrdia Civil que després va quedar desmentit pel mateix comandament policial. Quan diu que el van imputar per un nas de pallasso, es refereix que aquest va ser el motiu de fons d´aquestes imputacions, oi?

Sí. La Guàrdia Civil va venir a Sant Joan perquè hi era jo, i va fer un informe fals sobre mi, com a represàlia pel nas de pallasso. I la jutge també es va delatar amb les manifestacions. I, com a venjança, també em va imputar. És absurd que m´imputés a mi i no ho fes contra l´alcalde de Sant Joan, que també va denunciar lesions. I sí que va imputar els alcaldes de Callús i Fonollosa.

El comandament de la Joncadella va desmentir l´atestat, va dir que ell no l´havia escrit i va negar que vostè fos autor dels delictes d´odi i de resistència. La jutge no va tenir més remei que arxivar-ho. Agraeix l´actitud del guàrdia civil?

Ell es va curar en salut, perquè sap que un testimoni està obligat a dir la veritat i que si un guàrdia civil prevarica, l´expulsen. Però també és cert que aquell dia vaig creuar la mirada amb aquest comandament. I, en aquells ulls, hi havia un rerefons de disculpa, que em deia: «Ho sento, em sap greu. Ens hem passat amb tu». És la lectura que vaig fer. I poques vegades m´equivoco.

La fiscalia va presentar recurs contra l´arxiu dels dos delictes. A què ho atribueix?

A la politització de la justícia. Per seguir ordres d´algú. Però estic segur que l´Audiència ho ha d´arxivar. Si no, estic preparat pel que sigui.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit

Calendari laboral i escolar

Calendari laboral 2018 a Catalunya

Calendari Laboral 2018 a Catalunya

Aquí pots consultar tots els dies festius a Catalunya i el calendari escolar 2017/18