Malgrat les fermes reaccions de Torra, Torrent, Colau i la resta de líders tant independentistes com del sector Comuns/Podem, el cert és que ja es comptava amb una petició de penes molt dura per part de la Fiscalia. No era lògic esperar que es fes enrere, es desautoritzés a si mateixa i deixés en evidència la instrucció de Llarena i el Suprem. L'Advocacia de l'Estat no pateix aquest condicionant i per això ha pogut formular peticions diferents.

L'escrit de la Fiscalia (127 pàgines) apunta a dos nivells de responsabilitat en els acusats per rebel·lió. Distingeix entre els «promotors o caps principals» -que serien Junqueras, Forcadell i els Jordis- i els altres -Turull, Romeva, Rull, Forn i Bassa. D'altra banda, aprecia un agreujant de «distracció de cabals públics» en els acusats que formaven part del Govern, però no en Forcadell i els Jordis. La suma dels dos agreujants, el de «cap principal» i el de «distracció de cabals», fa que Junqueras acumuli la màxima petició, 25 anys. Per a la resta demana entre els 16 i els 17 anys, segons si se'ls aplica un agreujant o l'altre.

¿Per què els «caps principals» són Junqueras, Forcadell i els Jordis, i no, per exemple, Joaquim Forn, màxim responsable dels Mossos l'1 d'Octubre? Doncs perquè, segons el fiscal, els fets que determinen la culpa màxima cal cercar-los no pas el 2017, sinó abans del 2015. Va ser aquell any quan els acusats van «posar en pràctica el pla secessionista» elaborat prèviament, una estratègia «a la qual van denominar 'el procés'» encaminada a «fracturar l'ordre constitucional amb la finalitat d'aconseguir la independència». Una estratègia que passava pel Parlament, el Govern i les entitats socials, i de la qual foren promotors Junqueras, Forcadell i els Jordis, i altres processats que són a l'estranger. La resta s'hi hauria afegit posteriorment, en posicions més subordinades.

Els polítics, periodistes i observadors que han seguit de prop els avatars del procés, i han constatat els considerables nivells de desorganització, improvisació i divergència d'esforços, se sorprendran quan vegin que el fiscal parla d'una estratègia «perfectament planificada, concertada i organitzada» i d'una «acció combinada i sincronitzada de tres pilars bàsics».

Per a la fiscalia, el fet determinant, el que estableix el delicte de rebel·lió, és l'existència d'aquesta conxorxa prèvia, per trobar els inicis de la qual remunta a l'any 2012. L'objecte de la conspiració seria el d'assolir la independència de Catalunya per vies diferents de les legalment establertes. En la mesura que les vies legals són de fet impracticables, establir l'objectiu de la independència es converteix en la base per construir l'acusació.

Pel que fa a l'alçament violent i públic que requereix el delicte de rebel·lió, la fiscalia reprodueix la tesi de Llarena, prou coneguda: els promotors havien de saber que l'Estat respondria. Ergo, ells tenen la culpa de la violència de l'1 d'octubre. En el relat del fiscal hi ha molta més presència de violència potencial, presumida però mai exercida, que de violència real.

L'Advocacia de l'Estat descar-ta formular acusacions de rebel·lió. L'oposició de dretes ja ha posat el crit al cel davant la suposada cessió de Pedro Sánchez a l'independentisme, però no hauríem de descartar que els advocats hagin optat per no presentar un càrrec que consideren difícil de provar. La seva prudència apunta a les dificultats que tindrà el tribunal per donar validesa als arguments de la fiscalia en aquesta qüestió.

Ara toca esperar que es faci el judici, quan veurem cap on s'orienten les estratègies de defensa: cap a la denúncia del propi judici com a polític o cap a la pura defensa tècnica, burxant en les inconsistències de l'acusa- ció. Probablement veurem una alternança de totes dues coses: Raül Romeva ha estat enginyós en explicar que «ens defensarem com si fos un judici». I les acusacions tindran l'ocasió de rectificar.