No per menys augurat el terratrèmol ha estat menor. La victòria de l'ultradretà Jair Bolsonaro a la segona volta de les eleccions brasileres certifica que Iberoamèrica ha fet un gir radical cap a la dreta. L'esquerra, hegemònica a la regió fa una dècada, ara perd el poder a l'economia més gran d'Amèrica del Sud davant d'un projecte als antípodes del que va iniciar l'històric sindicalista Lula da Silva el 2002. La victòria de Bolsonaro confirma, d'altra banda , que allò que els politòlegs anomenen «nova onada conservadora» en l'àmbit mundial ha arribat per quedar-se.
Panamà, Guatemala, Argentina, Haití, Hondures, Xile, Perú, Costa Rica, Paraguai i Brasil han passat de tenir un president d'esquerres a un de dretes en els últims deu anys. Les úniques excepcions són les del líder d'esquerres Andrés Manuel López Obrador, que va guanyar el juliol passat a Mèxic, i la de Salvador Sánchez Ceren, elegit president del Salvador el 2014.
Fa exactament 11 anys, el novembre del 2007 i en plena expansió de l'esquerra a la regió, la Cimera Iberoamericana de Santiago va reunir líders emblemàtics com Lula da Silva (Brasil), Hugo Chávez (Veneçuela), Evo Morales (Bolívia), Cristina Fernández (Argentina), Michelle Bachelet (Xile), Rafael Correa (Equador), Alan García (Perú), Tabaré Vazquez (Uruguai), José Manuel Zelaya (Hondures) i Daniel Ortega (Nicaragua). A la cita va faltar Fidel Castro (Cuba) i l'únic que va contrastar va ser el colombià Álvaro Uribe.
Les coses van començar a canviar per a l'esquerra iberoamericana el 28 de juny del 2009, concretament a Hondures, on el president Zelaya va ser destituït en un cop d'estat. Es va haver d'esperar uns quants anys més perquè aquest gir regional cap a la dreta agafés força al novembre del 2015 amb la victòria de Mauricio Macri a l'Argentina davant de la presidenta Cristina Fernández. Dos anys després, al febrer del 2017, els equatorians van triar president Lenin Moreno, que, tot i ser fillol de Rafael Correa, es va distanciar de les polítiques del líder d'esquerres, amb qui va trencar, es va aliar amb la dreta i fins i tot es va acostar als EUA.
Després va ser el torn de Xile, al novembre del 2017, on el conservador Sebastián Piñera va posar fi al lideratge de Michelle Bachelet. Al febrer del 2018, Costa Rica va optar per l'oficialista Carlos Alvarado, i Hondures, pel conservador Juan Orlando Hernández.
L'igualment conservador Mario Abdo Benítez, fill del secretari particular del dictador Alfredo Stroessner, va assumir la presidència del Paraguai l'abril passat, i el colombià Iván Duque, apadrinat pel líder de dretes Álvaro Uribe, va assumir a l'agost la prefectura d'Estat al segon país més poblat d'Amèrica del Sud després d'imposar-se en segona volta al candidat d'esquerres Gustavo Petro.
Perú és governat des del març per Martín Vizcarra, un polític independent d'idees conservadores i que va ser escollit per concloure el mandat de l'empresari liberal Pedro Pablo Kuczynski, destituït per un escàndol de corrupció.
No hi ha una única causa que expliqui aquest viratge regional, però té alguns punts en comú amb el que s'està produint en altres llocs, com els EUA i Europa. Aquesta onada conservadora ha arribat a Iberoamèrica com a conseqüència dels efectes de la crisi econòmica del 2008, la més greu des del gran crac del 1929. Aquesta crisi ha provocat durant els últims anys la caiguda dels preus de les matèries primeres -principal baluard d'exportació d'aquests països.
Si als problemes econòmics se suma la corrupció que ha sacsejat diversos governants d'esquerres, el resultat és la pèrdua de suport electoral. Amb la crisi es va erosionar el suport que van tenir els governs d'esquerres durant els anys de bonança econòmica. Només hi ha tres països que mantenen el que el desaparegut Hugo Chávez va anomenar «socialisme del segle XXI»: Cuba, Veneçuela i Nicaragua, molt qüestionats pel que fa a la llibertat d'expressió i el respecte als drets humans. Ara, Iberoamèrica entra en una nova fase.
