Desmobilització de l'electorat socialdemòcrata i mobilització de l'electorat nacionalista, i aquella gent que té un peu a cada sensibilitat s'ha decantat per la segona. Dels resultats electorals d'ahir a Andalusia n'emergeixen dues certeses: que les esquerres tenen un problema i que a la dreta li funciona ser molt de dretes.

Els socialistes de Susana Díaz pateixen una gran clatellada que no es veu compensada per una millora equivalent en els resultats d'Adelante Andalucía, la coalició de Podemos i Izquierda Unida, que també perd votants i diputats. Les esquerres queden lluny de lligar la majoria absoluta que sí que sumen els tres partits de la dreta. Hi ha hagut una davallada considerable en la participació, i no costa gaire endevinar que ha perjudicat a qui estava governant. Quaranta anys de PSOE a la Junta i l'acumulació dels escàndols de corrupció dels darrers anys han passat factura. Els socialistes són molt lluny d'aquella hegemonia de partit quasi únic dels anys del felipisme. Ara no arriben al trenta per cent, i si continuen sent la primer força és per la fragmentació de la dreta.

La socialdemocràcia del subsidi i la repartidora ja no mobilitza com abans, i en canvi sí que ho fa el nacionalisme espanyol. L'andalusisme és espanyolista, és un regionalisme de signes culturals i de praxi reivindicativa, però d'una espanyolitat convençuda, i aquests són temps propicis per a les identitats de pedra picada i d'identificació i blasme d'un enemic nacional. No és res que no haguem vist. El Brexit és nacionalisme contra Brussel·les, igual que la Lega italiana de Salvini. En aquests temps de desconcert, quan els protagonistes de les dècades de l'alternança no aconsegueixen transformar el creixement del PIB en esperança d'un futur segur per a la majoria precaritzada i espantada, la mirada es gira cap a la bandera. La nació és una certesa.

L'enemic nacional és el separatisme català. Quaranta anys de socialdemocràcia no provoquen entusiasmes, i els qui se'n desmarquen des d'una esquerra anticapitalista, tampoc. En canvi, emergeix el dinosaure que mai no ha deixat de ser allà, i que ara es diu Vox. Hi ha una dreta extrema que no renega del franquisme i que voldria liquidar les autonomies, revertir les conquestes del laïcisme i el feminisme, consagrar la família tradicional i l'autoritat paterna dins seu, i que s'anuncia amb vídeos on els líders van a cavall com els señoritos. Han tret un vot de cada deu, han entrat al Parlament i seran decisius per marcar la línia si hi ha un govern de dretes encapçalat pel PP.

L'enemic de la nació espanyola és el separatisme, i els partits que han centrat la campanya andalusa a prometre fermesa contra aquesta amenaça han guanyat les eleccions. Casado no s'ha equivocat; ha perdut vots i diputats, tal com calia esperar, però ha evitat que Ciutadans l'avancés. Com a primera força de la dreta, tindrà el dret a intentar liderar un pacte de govern amb els de l'autocar i els genets. I a la Moncloa, Pedro Sánchez veu passar el cadàver de la seva gran enemiga andalusa, però el preu d'aquesta satisfacció és perdre el govern de la comunitat més poblada de l'Estat, i preparar-se per aguantar una oposició crescuda que insistirà més que mai en la recepta del patriotisme extrem, ja que dona tan bons resultats.