La revetlla de Cap d'Any a l'esplanada de Lledoners està enfilant el tram final. S'acaben d'escolar els trenta primers minuts del nou any. El clima és gèlid però suportable gràcies a la munió de fogueres escampades pertot arreu. Falta mitja hora perquè la celebració arribi al seu final. Ho avisa, a través de la megafonia, una veu de l'organització que, potser sense pretendre-ho, acaba de donar la millor definició que es podia donar de l'esdeveniment: «aquesta festa que no és una festa».

Perquè, efectivament, si hem de fer cas de les aparences, res no feia sospitar que allò no fos cap festa. Així ho hauria pensat qualsevol indocumentat que, procedent d'altres galàxies, hagués aterrat per casualitat a Sant Joan de Vilatorrada el capvespre del 31 de desembre del 2018. En el seu informe -suposant que hagués de redactar un informe- l'indocumentat en qüestió hauria jurat i perjurat que, efectivament, allò era una festa de Cap d'Any, amb tots els ets i uts. I ho era perquè tenia tots els ingredients per ser-ho, tret potser del cotilló. No hi faltava el raïm, no hi faltaven les dotze campanades, no hi faltaven els torrons, no hi faltava el cava, no hi faltaven les serpentines, no hi faltava la pirotècnia, no hi faltaven els músics -fins i tot amb marca pròpia: la Principal de Lledoners- i, el més important de tot plegat: no hi faltaven les rialles, l'alegria i el bon humor que acostumen a acompanyar aquesta mena de cerimònies.

Revetlla de Cap d'Any, per tant, com déu mana, si no fos perquè, abans de la festa, una jornada més, la multitud va guardar un silenci respectuós i estremidor quan Joan Bonanit va saludar cadascun dels presos polítics tancats a l'altra banda de la reixa. Si no fos perquè cadascuna de les dotze campanades -inclosos els quarts- estava dedicada a un dels presos o exiliats. Si no fos perquè les peces musicals que sonaven per amenitzar la revetlla havien estat triades per a l'ocasió pels mateixos presos i exiliats. Si no fos perquè, en un moment de la vetllada, es va llegir un missatge de Jordi Sànchez que recordava que falten poques setmanes per a un judici que potser els condemnarà injustament i els mantindrà privats de drets i de llibertat. Si no fos perquè, ara sí i ara també, es corejaven consignes que res no tenien a veure amb la joia nadalenca, sinó amb les ferides obertes per l'1 d'octubre. Si no fos perquè, en definitiva, la gresca era una gresca continguda, pendent en tot moment dels senyals que arribaven des de les finestres de la presó, en forma de llums que s'apagaven i s'encenien o de braços que saludaven o feien onejar peces de roba, en resposta a la gent que, des de la llunyania, els cridava per recordar-los que no estaven sols i que els volien a casa. Si no hagués estat per tot plegat, efectivament, aquella festa hauria estat una festa, però no va ser cap festa.