Sergi Sol va presentar dijous a Manresa el seu llibre Oriol Junqueras, fins que siguem lliures, escrit des de la proximitat i el coneixement del personatge, per anys de coneixença i treball al seu costat com a cap de comunicació.

Com afronta anímicament el judici Oriol Junqueras?

Mot millor del que m'hauria pogut esperar. Jo donava per fet que hi hauria sancions econòmiques i inhabilitacions, però no creia possibles aquests quinze mesos de presó provisional.

El cas dels Jordis no els va fer obrir els ulls?

Jo vaig estar en presó provisional per insubmís al servei militar, fa anys, i vaig sortir al cap d'uns mesos. Potser ingènuament esperava el mateix, que sortissin al cap de poc. L'Oriol coneix molt bé l'Estat i, a mesura que passaven els dies, veia més clar que no es podrien estar d'aplicar mà dura. Cal valorar que, sabent-ho, no es fessin enrere.

Ho pensaven quan van comparèixer al jutjat?

Els dies previs a l'empresonament jo pensava, o volia pensar, que els deixarien en llibertat provisional, però ell veia la presó com una hipòtesi més plausible.

I ara pensa que la sentència ja està escrita?

No podem abaratir el preu de la sentència donant-la per feta. Tenim molts motius per qüestionar l'acusació i posar l'Estat en evidència. No han tingut una instrucció justa i ningú no espera un judici just. I quan els recordes que els jutges d'altres països no han vist la rebel·lió enlloc, l'Estat reacciona com aquell que acusa tots els altres cotxes d'anar contra direcció.

En el llibre passa bastant de puntetes sobre els fets del 24 al 27 d'octubre [els dubtes sobre fer la DUI o avançar eleccions].

L'1 i el 3 d'octubre ens vam agradar molt i el 27, segurament no tant. Vam arribar esgotats a l'1 d'octubre, i després no vam tenir prou força per mantenir aquell embat. Tot el que es va fer amb la millor de les intencions, i quan Puigdemont decideix unilateralment suspendre la declaració, és perquè vol donar una oportunitat sincera a la mediació, però la mediació és impossible si una de les parts no ho vol, i l'Estat no ho volia. Si al final Puigdemont no convoca eleccions és perquè pensa que igualment li aplicaran el 155. Si hagués tingut la certesa contrària, les hauria convocat.

Del que va passar entre el setembre i el novembre, creu que Junqueras, ara, faria alguna cosa d'una altra manera?

Guillem de Berguedà deia que «quan la llebre ja és fugida, pocs consells per al caçador». Tots faríem millor moltes coses de la nostra vida. Però seria pretensiós que digués quines canviaria Junqueras o qualsevol altre. Per exemple, jo veia la pressió que aguantava Puigdemont mentre decidia si convocar o no. L'Oriol era allà i no va qüestionar la decisió.

Junqueras diu en algun moment a Puigdemont: faré costat al que decideixis.

Va ser lleial.

I l'endemà li diu: si suspens la DUI, Esquerra surt del Govern.

Això no li va dir mai.

S'ha publicat.

Aquell dia, el 26, el debat va ser molt intens, però no només a ERC sinó en general. Hi havia diputats del PDeCAT anunciant que es donaven de baixa. Es va reunir l'executiva d'ERC i hi va haver una filtració, al diari Ara, que s'ho estava plantejant. Però en cap cas no es va comunicar res semblant. Al contrari, va ser Puigdemont qui va informar Junqueras i Marta Rovira de la decisió de continuar amb la DUI.

Per tant, no hi ha cap raó perquè Puigdemont pensés que Junqueras l'havia fallat o havia estat ambigu.

Hi havia un estat emocional molt complicat i una situació molt difícil, però ningú no va fallar a ningú; tothom va intentar fer el que creia millor.

Com estan les emocions de Junqueras per Puigdemont?

Força bé. Tothom ha hagut de fer una gestió emocional del dol complicada. El primer dia que compareixen a l'Audiència Nacional es posen tots d'acord a no declarar, excepte un que sí que ho fa, que és en Santi Vila. I els altres tenen la sensació que la declaració d'en Vila els incrimina. No tinc elements per saber si va ser així, però tenen aquesta sensació i l'han de metabolitzar.

El fet que Junqueras es presenti al jutjat i Puigdemont se'n vagi sense dir-li-ho...

Els retrets sobre qui es va quedar i qui se'n va anar no aporten res, i encara menys a les portes del judici. Aquells dies teníem la sensació d'haver perdut la iniciativa i el rumb, d'estar superats per un Estat molt més fort que nosaltres, però al final el fet de tenir presos i exiliats ha resultat ser una estratègia complementària. L'existència dels presos valida els exilis, i les demandes denegades d'extradició serveixen per carregar-nos de raons i posar l'Estat en evidència quan anem a Estrasburg. L'Oriol i els altres estan convençuts que es passaran uns quants anys a la presó, però que la justícia europea els donarà la raó. I els advocats creuen que hi ajudaran les denegacions d'extradició de diferents justícies europees.

El 27 d'octubre es declara la independència i l'endemà no passa res. La gent va quedar-se molt desconcertada.

El país estava desconcertat, però els consellers també. Quan Forn i Bassa tornen de Brussel·les a Catalunya, no els espera cap manifestació gegantina com les de la Diada, sinó una vintena d'ultres que els insulten i gairebé els agredeixen. Es preguntaven: on és la gent?

Esperant instruccions?

No responsabilitzo ningú! Constato que el desconcert també el patien els protagonistes. L'1 d'octubre va ser sensacional, ens va posar al mapa d'Europa...

Amb la inestimable col·laboració del ministeri de l'Interior.

El pla d'ells era que fossin els Mossos els que atonyinessin la gent, i com que no aconsegueixen aquesta foto, per això pringa en Quim Forn. Els Mossos prioritzen la seguretat ciutadana, com deia el requeriment judicial, i els altres arriben excitadíssims, amb ganes de repartir llenya.

El que passa a partir del 27 d'octubre canvia tots els esquemes. Es va avaluar malament la correlació de forces?

Els fets hi apunten, però l'1 d'octubre era indispensable, és una fita històrica, ens ha posat al món i ens ha donat el dret a gua-nyar-nos la llibertat. Una altra cosa és que amb això en tinguéssim prou. A Europa no ens ho va reconèixer ningú, i encara que fos en part per l'actuació policial, només va anar a votar el 43% del cens, quan per a qualsevol reconeixement es demana de la meitat endavant.

Què creu Junqueras que cal fer ara?

Estem com quan s'intenta pujar l'Everest, i el primer intent falla però obre camí per al segon intent. I en l'impàs entre els dos intents es generen dubtes sobre com s'ha de fer. Aquí és on som, intentant posar-nos d'acord. Però per tornar-ho a provar hem de ser més, dur més gent a votar, superar el 50% a les properes eleccions. No és una condició suficient però és necessària. I hem de perseverar, continuar carregant-nos de raons, sent molt més forts en la propera ocasió. Ningú no va dir que seria fàcil!