Si en la primera jornada del judici del procés la veu de les defenses buscava fer ressonar l'eco a Estrasburg, ahir el bram de les acusacions va retrunyir entre les parets de l'antic Convento de las Salesas de la villa y corte. Les elocucions molt polítiques, dels fiscals especialment, pretenien impregnar el (fins ara) silenciós tribunal i castigar l'orella interna de l'independentisme. «A l'atac», era el lema, dimarts; ahir l'Estat («el cantó fosc», Van den Eyden dixit) va transvestir-se de Darth Vader per llançar una blitzkrieg legal damunt l'arquitectura bauhaus delineada 24 hores abans per les defenses. Si la sentència, com denuncia el sobiranisme, no està ja escrita, diluir les acusacions, ara i aquí, costarà un món.

La fiscalia taral·lejava per sota el nas «Time is on my side», dels Stones («you always say that you want to be free», «Remember, I'll always be around»), mentre descarregava damunt els acusats i els seus lletrats la bateria completa de greuges amb què afirma que l'independentisme ha profanat el temple constitucional.

Amb el dorsal 1, Javier Zaragoza, exfiscal en cap de l'Audiència Nacional i membre de la Unió Progressista de Fiscals (progre avui ja no vol dir res, diuen els que hi entenen), va carregar contra els «libels acusatoris» de les defenses, que volien «desacreditar la justícia espanyola i posar en qüetió la qualitat democràtica de l'estat». A la càrrega!

Perfilat davant d'una muntanya de papers sumarials, Zaragoza va qualificar els al·legats de les defenses esplaiant-se en els adjectius: «una denúncia rídicula i injustificada de vulneració de drets», va dir. El fiscal es revelava contra el fet que «es vulgui asseure l'estat a la banqueta dels acusats quan el que vol és aplicar la llei», i denunciava una «vulneració de drets de la majoria social silenciosa, el 60%, que no va participar en la votació». Zaragoza fonamentava la seva intervenció: aquest «és un judici en defensa de la democràcia i l'ordre constitucional».

«No estan perseguits per defensar les seves idees polítiques», garantia al banc dels acusats, però els advertia de tot allò que no justifica «exercir els drets polítics». I la llista semblava, per extensa, la de retards de rodalies: «expulsar» la Constitució i l'Estatut del territori i canviar-lo per una «legalitat paral·lela», desobeir el TC, convocar ciutadans per «segrestar» una comissió judicial, mobilitzar aquests mateixos «com a escuts humans» per protegir urnes «sabent que se'ls abocava a un enfrontament violent amb les forces de seguretat», situar els Mossos «al marge de la llei», «convocar un referèndum suspès», destinar fons públics «per a un procés il·legal», etc, etc, etc...

Zaragoza va fer després un relat dels fets i de la investigació judicial que era la nit del dia esgrimit la jornada abans pels advocats. «No es pot identificar l'ús de la força policial amb la tortura», va concloure de l'1-O, i va ressaltar que només van haver dos ferits greus i que «la responsabilitat de les agressions va ser de qui va utilitzar la gent com a murs humans». Va qüestionar també la solvència acadèmica dels 120 catedràtics i professors de Dret que van signar un manifest de rebuig a l'acusació pels delictes de rebel·lió i sedició i va revelar-se pedagògic: «es pot votar sobre el que estableix l'ordenament jurídic». A Schleswig-Holstein «van creure que podien enjudiciar els fets», incorrent en una «intromissió dels tribunals espanyols» mentre que Itàlia (amb el cas Veneto) i Alemanya (Baviera) ja van fonamentar les bases del que pensen els estats sobre els referèndums d'autodeterminació. No. Nein. «El diàleg des de la imposició no és acceptable en una societat democràtica», va resoldre mentre deixava pas al seu company Fidel Cadena.

«La pedra que van rebutjar els arquitectes del procés és ara la pedra angular» de les al·legacions de les defenses, va començar Cadena, que va celebrar que, en conseqüència, «la Constitució ha estat ressuscitada».

Amb una veu menys severa però amb un to més vehement encara, Cadena, investit de Capità Constitució, va insistir que el procés «ha vulnerat el respecte a la llei i el respecte als altres» i que «no poden pocs decidir sobre el que és de tots». Ni tan sols «els de Saragossa», va posar-se manyo el fiscal aragonès. «No hi ha legalitat democràtica fora de la legalitat constitucional. No hi ha dreceres», alliçonava els acusats.

L'advocada de l'estat, Rosa María Seoane, va agafar el testimoni, i més enllà d'un extens mostrari d'«ehm» entre frase i frase, no va aportar nova munició al contraatac acusador. «Això és un judici penal amb totes les garanties, amb tot el previst a l'ordenament jurídic», va apuntar, mentre retreia als advocats que haguessin fet «apel·lacions impròpies al dret comunitari» quan el que es jutja, va dir, «és una qüestió de dret intern».

Va tancar la matinal Pedro Fernández, advocat de Vox, que va debutar amb un zasca i amb un gall. Mal inici. El revés li va servir el jutge Marchena quan Fernández li va demanar que es prohibís l'exhibició de llaços grocs entre els acusats (Jordi Sànchez el tornava a lluir a la solapa). El magistrat, apel·lant a certa doctrina del Tribunal Europeu dels Drets Humans, va respondre ràpidament a la petició de Fernández assegurant que no es posaran obstacles als símbols durant el judici. Algú ho podria interpretar com una preventiva dosi de vaselina.