Dia 3. Els exmembres del Govern, dels quals, després d'un any llarguíssim, només havíem pogut tastar-ne l'aspecte, van començar ahir a emetre signes vitals. Orals. Oriol Junqueras i Joaquim Forn van ser els primers a desfilar davant del tribunal, i ho van fer amb estratègies divergents. La cara i la creu. Així, mentre que el president d'ERC va optar per un al·legat polític sense dirigir la paraula a les acusacions, l'exconseller d'Interior va optar per afrontar una a una les acusacions, en una defensa tècnica. Minuciosament tècnica. Els experts debatien ahir sobre la bondat d'una i altra estratègia i coincidien que la de Junqueras, davant d'un tribunal, és de risc. Però tot el procés està ple de risc.

En la tercera jornada del judici del procés es va servir el plat fort. Escoltar Oriol Junqueras era un requeriment del tribunal, d'acord, però amb més urgència ho era de l'independentisme, orfe durant mesos i mesos del seu guiatge. I Junqueras, que va reconèixer que tenia moltes ganes d'expressar-se transcorregut aquest silenci forçat, no va decebre la parròquia. Va reprendre el fil gairebé on l'havia deixat l'octubre del 2017. Com si fos ahir. El líder republicà va disparar el seu discurs com una manada de búfals contra el que va definir com «un judici polític». Junqueras es considera «un pres polític» i no va concedir ni una engruna d'argumentació a les acusacions, perquè assegura no recòneixer cap dels delictes que se li atribueixen a ell i a la resta de processats.

A diferència de Forn, que va parlar amb minuciositat per a la sala que el jutja, Junqueras va expressar-se per a l'auditori extrajudicial: per a la base independentista i per als corresponsals dels mitjans estrangers. Junqueras mira a Europa i a un futur llunyà, històric, obviant (potser pel convenciment que les cartes ja han estat repartides) la sort que l'espera en la sentència. Forn, en canvi, sembla observar fixament el seu avenir immediat, obstaculitzat per una petició de 16 anys de presó. Junqueras va elevar el seu al·legat al llimb de les veritats eternes; Forn el va fer discórrer arran de terra.

Al·legacions resoltes (o no)

La sessió va començar amb la resolució del tribunal de les al·legacions presentades per les defenses. Hi va haver sís i nos i hi va haver temps perquè la pulcra oratòria del jutge Marchena repartís magarrufes als advocats, als quals va atribuir un «maneig estupend de la jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans». Marchena va possibilitar una traducció consecutiva al castellà, que cap dels acusats previsiblement utilitzarà per farragosa i inexhaustiva i va alertar a Vox que només permetria centrar els interrogatoris en aspectes fàctics, «sense tons ideològics». «Estiguin tranquils», va dir als acusats, «perquè aquesta sala només es formarà un criteri amb el que veurà aquí». No podria ser d'una altra manera, oi?

Oriol Junqueras va començar a respondre les preguntes del seu advocat, Andreu van den Eynde, denunciant la seva «situació d'indefensió», perquè, va afirmar, «se m'acusa per les meves idees, no pels fets». Junqueras va raonar la seva renúncia a parlar en català perquè «en castellà em puc adreçar al conjunt de la ciutadania espanyola». L'exvicepresident, que diria més tard que «estimo Espanya», fixava així l'auditori de la seva declaració: Catalunya, Espanya, Europa. El món.

Tres Junqueras en un

Junqueras va recordar ser part de la història d'un partit republicà (88 anys) que «no ha tingut ni un cas de corrupció». Un salconduit moral per a la seva intervenció al judici, que va reblar assegurant que «abans que independentistes som demòcrates i abans som bones persones» i afirmant que «ni tan sols responc a les crítiques, perquè sempre actuo en positiu». Des d'aquesta posició personal i d'ètica de partit, Junqueras es va disposar a multiplicar-se en tres: en l'orador polític ja en campanya (serà candidat a les europees), àvid de recuperar el temps perdut de mítings; el professor desbordant de pedagogia; i l'acusador implacable contra les maldats de l'Estat. A més, la seva declaració va tenir dos moments: en el primer va ser tot això a l'hora i, seguint el traçat interrogador de Van den Eynde, va eludir la facticitat per centrar-se en la teoria; en el segon moment va apropar-se als fets, però com en un dron. Sobrevolant-los. Per parts:

La dissertació política va consistir en una apassionada defensa dels valors republicans, de la democràcia i, és clar, de la independència com mitjà per afavorir la justícia social. «No sóc, sinó estic independentista», va recargolar el discurs, per afegir una temporalitat a la seva adhesió a la independència. Els objectius polítics, va dir, són irrenunciables: «ho seguirem intentant sigui quin sigui el resultat d'aquest procés», va avançar. «El dret d'autodeterminació és evident que l'ha de respectar qualsevol democràcia no militant»; «la nostra voluntat sempre ha estat el diàleg»; «intentem construir majories democràtiques generant consensos»; «els nostres valors són el benestar i el creixement econòmic», anava encadenant el líder d'ERC. I insistia i insistia: no hi va haver cap fet violent: «Mai, mai, mai, mai hem assumit usar la violència».

Per no perdre's en el llarg procés

La faceta pedagògica va aflorar en els moments en què va relatar detalladament la concatenació de fets que van conduir el malestar social des la sentència de l'Estatut fins a l'1-O, i les manifestacions populars, sempre «pacífiques i cíviques», va insistir. Per si algú se n'havia perdut algun fragment en la llarga travessa. El paper d'inquisidor de l'actitud de l'Estat va transcendir en moments de gran densitat narrativa, com quan va acusar-lo reiteradament de deixar «la cadira buida» a l'hora de dialogar; com quan va sentenciar que «votar no és un delicte, impedir-lo per la força, sí», o com quan va recordar els casos de Suècia, Dinamarca, el Regne Unit o Canadà, que sí han permès processos de secessió. «No hem comès cap delicte», va concloure.Detalls, detalls

En la segona part de la seva declaració, Oriol Junqueras va abordar qüestions com la manifestació del 20-S (on la gent, va recordar, va ser «respectuosa», lluïa «clavells» i cantava «El Virolai»); el document Enfocats, pedra fonamental de les acusacions («no el coneixia i quan el vaig llegir em va semblar extravagant, apòcrif»), el finançament del referèndum («hi havia un control absolut d'Hisenda des de novembre del 2015») i l'1-O.

«De què servia tancar cent col·legis si es podia votar en qualsevol lloc?», es preguntava l'exvicepresident. «Tancar-los amb violència no era per impedir la votació, sinó per generar un ambient de crispació, al qual ningú no va respondre violentament». La solució al conflicte?, va concloure Junqueras, (que va dir estar assumint, amb la seva condició de processat i de pres provisional, «la responsabilitat política del referèndum, no penal, perquè no és delicte) només és una: votar. I la «multilateralitat».

La declaració d'Oriol Junqueras es va tancar amb un altre inèdit del judici: la intervenció de Javier Ortega Smith, que va demanar que es deixés constància de les preguntes que no va poder fer. Ni ell, ni la fiscalia ni l'advocacia de l'estat. El jutge Marchena va demanar ser «respectuós» amb la decisió de no respondre i va tancar el debat.

Forn pren la paraula

La declaració de l'exconseller Joaquim Forn va començar amb un tens cara a cara amb el fiscal Fidel Cadena. Forn va arrancar nerviós, imprecís, dubitatiu, fruit de la posició molt més delicada de la seva estratègia processal que la de Junqueras, ja que havia d'afrontar preguntes incòmodes i difícils. Però Forn va anar guanyant solvència i al final va mostrar-se fins i tot còmode. Cadena va intentar acorralar Forn per revelar-lo com l'instigador polític dels Mossos, l'actuació dels quals el 20-S i l'1-O qüestiona l'acusació. Però Forn va esquivar els uppercuts.

Així, l'exconseller va explicar ser dos Forns a l'hora: el polític «compromès amb el referèndum», i el conseller d'interior que «deixava en mans dels Mossos el compliment dels mandats judicials». «Cap acte dels Mossos va ser contrari a la Constitució, i van actuar amb independència política», va assegurar Forn, que va insistir que «no vaig donar ordres als Mossos sobre la celebració del referèndum». L'exconseller va insistir en el plantejament purament tècnic de l'operatiu policial, tant del 20-S com de l'1-O i va dir haver seguit estrictament, com a cap polític dels Mossos, els requeriments de la fiscalia i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

I va donar números: entre el 27 i el 30 de setembre del 2017, els dies abans de la consulta, «els Mossos van fer més de 6.000 actes» als col·legis electorals. «No hi va haver inactivitat», va afegir. Durant la jornada referendària es van destinar 8.000 Mossos a la seguretat i el compliment judicial, el que suposa «92.000 hores de treball», vuit mil més, va apuntar, que les que es van destinar per a les eleccions del 21 de desembre. A més, va concloure l'apartat estadístic, «es van tancar 297 col·legis per les intervencions dels Mossos».

Segons Forn, mai cap autoritat policial va plantejar que podria donar-se un escenari de «violència generalitzada» el dia de la votació, però sí que va reconèixer que entre els comandaments «hi havia preocupació per que se succeïssin actes puntuals». També va assegurar que no era possible garantir amb l'operatiu de què disposaven els Mossos l'aplicació escrupulosa del mandat judicial, que demanava fer un perímetre de 100 metres a l'entorn dels col·legis abans de la votació.

Quant als dies posteriors, Forn va reconèixer que en la sessió del Parlament del 27-O només es va aprovar una simple «declaració política» sobre la independència. Que la república no va néixer aquell dia.

El judici continuarà dimarts, previsiblement amb la declaració de Raül Romeva.