20 de febrer de 2019
20.02.2019

El judici que s'assembla menys a tots els altres

Malgrat que, formalment, les sessions del Suprem són similars a les dels jutjats ordinaris, el contingut les fa totalment inèdites

20.02.2019 | 00:14
El judici que s'assembla menys a tots els altres

«Faci preguntes més concises perquè, si no, és molt difícil seguir el fil argumental», va demanar ahir el jutge Marchena a l'advocada de l'Estat, Rosa María Seoane, després de la seva enèsima pregunta enrevessada a Jordi Turull. També li va reclamar més d'una vegada, tal com va fer dijous, que no repetís les preguntes que el fiscal Jaime Moreno ja havia formulat abans que ella.

El mateix fiscal i l'advocat Van den Eynde, defensor de Romeva i Junqueras, també van rebre més d'un cop la reprimenda del magistrat per intervencions que no considerava pertinents. I, tot i que dona força marge als acusats perquè es puguin allargar en les seves respostes, Marchena no es va estalviar alguna interrupció a Turull: «Cenyeixi's, si us plau, a respondre les preguntes. No aprofiti el torn del fiscal per fer judicis de valor», li va etzibar una vegada.

En un macrojudici mediàtic com aquest, moments de fricció com els esmentats agafen lògicament repercussió, perquè, a banda de ser un banc d'anècdotes, serveixen per trencar el ritme feixuc del judici i suposen un moment de distensió per a l'espectador. Però el cert és que aquests tipus de retrets dialèctics formen part de la tònica habitual de qualsevol judici que aquests mateixos dies s'estigui celebrant en qualsevol jutjat ordinari de l'Estat, a Madrid, a Barcelona o a Manresa mateix.

No cal anar al Suprem, doncs, per poder veure diàriament episodis com els descrits. A tots els judicis penals, sempre hi ha fiscals més preparats que d'altres, advocats més bregats que d'altres i jutges més permissius que d'altres. La qual cosa dona peu a tot tipus de recriminacions i protestes.

«Limiti's a respondre allò que li pregunten o, en tot cas, no respongui», és una frase que segurament han sentit de boca d'un jutge la majoria d'acusats que han declarat en un judici. «No és pertinent la pregunta»; «Deixi que l'acusat pugui acabar de respondre»; «Formuli la pregunta d'una altra manera, sense voler induir l'acusat en la resposta», són comentaris que els jutges també fan sovint als fiscals i als advocats.

En els judicis en què, a banda de la fiscalia, hi ha altres acusacions, és habitual que els advocats tendeixin a repetir preguntes del fiscal. Passa el mateix quan hi ha diversos acusats i, per tant, nombroses defenses: alguns advocats repeteixen preguntes dels seus companys, un fet que, en el judici del Suprem, no succeeix, perquè els acusats només reben preguntes dels seus propis lletrats, perquè comparteixen una estratègia conjunta.

Però, malgrat que formalment el judici del Suprem s'assembla a tots els altres, hi ha un fet evident que el fa únic i excepcional: durant pràcticament tota l'estona, es parla de política. Els acusats, tots parlamentaris brillants i experimentats, fa més la impressió que estiguin discutint en una cambra de representants electes que no pas en un judici on s'enfronten a peticions de presó altíssimes.

En qualsevol judici ordinari que s'estigui fent avui a Manresa, Lleida o Barcelona, ni es parla d'independència, ni de dret a l'autodeterminació, ni de pactes parlamentaris, ni d'acords de govern, ni de resolucions del Parlament, ni, en definitiva, d'idees ni accions polítiques. Tampoc no se sentirà cap fiscal demanar a un acusat si és soci d'entitats pacífiques, històriques, multitudinàries i amb trajectòries democràtiques com Òmnium Cultural i ANC. Habitualment, quan una acusació pregunta a un imputat si és membre d'una organització, sol referir-se a grupuscles de perfil violent o contràries als drets fonamentals.

No és gens excepcional veure polítics en un tribunal, però no pas pels motius pels quals estan sent processats els líders independentistes al Suprem. En el dia a dia de la justícia ordinària, els polítics que s'asseuen al banc dels acusats solen ser alcaldes o responsables d'altres institucions que, en l'exercici de la seva funció pública, han comès irregularitats econòmiques, urbanístiques o mediambientals, per citar els tres casos principals.

Els casos habituals


És freqüent, doncs, veure polítics processats per haver aprovat una llicència d'obres il·legal; per haver-se embutxacat diners de les arques públiques; per haver acceptat suborns d'un empresari; per haver pres decisions que perjudicaven el medi ambient (per acció o omissió) o, simplement, per haver prevaricat, és a dir, per haver comès irregularitats de forma conscient i deliberada.

Actualment, per exemple, a l'Anoia, hi ha un alcalde, el de Santa Margarida de Montbui, pendent d'anar a judici per haver gastat presumptament diners públics del Fons Català de Cooperació per viatges d'oci. A Manresa, l'exalcalde Josep Camprubí va ser jutjat i absolt pel cas de la contaminació de la riera del Xup (que ell mateix va resoldre). I, a Cercs, l'exalcalde Ferran Civil va ser condemnat per haver permès la construcció d'unes naus il·legals.

Cap d'aquests exemples responen a accions de naturalesa política. És per això que el judici del Suprem, malgrat que en les formes s'assembli a tots els altres, és nou per a tothom. Juristes inclosos.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Notícies relacionades