A la sala imponent i barroca del Suprem, folrada de vellut vermell i fustes nobles, sota la pintura del 1920 de Marcelino Santa María «La justícia triomfant sobre el mal», que simbolitza l'esperança en l'èxit de la justícia, el VAR ha transmutat les seves sigles per TEDH. Ara sí: Europa ens observa. L'Europa judicial, les instàncies jurídiques que vetllen pel compliment dels drets humans. Les defenses, que menystenen la promesa del fresc de Santa María, confien la sort dels seus clients en la certesa que el VAR judicial omniscient aclarirà al capdavall que la raó és seva. No hi ha confiança en una justícia espanyola que en la primera jornada del judici va ser bufetejada amb retrets procedimentals que pretenen fer transparent l'abús de les acusacions i del conjunt de la causa. Per això les defenses havien de definir, ahir, en l'inici del combat judicial, un estat d'opinió, el receptor del qual no són les tribunes periodístiques de Madrid, que ahir bramaven «a les barricades», sinó la democràcia ideal que emana de l'acadèmia i dels tribunals sense context polític. Turquia, Rússia, Azerbaidjan eren estats nomenats per asse-nyalar la ignomínia.

Mentrestant, a les tertúlies es debatia ahir quin ha estat fins ara el judici més rellevant a Espanya des de la represa democràtica. S'hi feien acalorades apostes, perquè l'apel·lació al 23-F dona punts als que volen una condemna exemplaritzant. Però la qüestió era absurda, perquè l'abans-d'ahir, des d'aquest dimarts, ja no pinta res. Aquest judici serà rellevant del futur immediat de l'Estat. L'aclaparadora presència de mitjans internacionals n'és una pista. Les mirades se centren en el banc dels acusats, però també en el tribunal, sotmès des d'ahir a un llarguíssim examen global.

La imatge del dia, se sostenia també, era la dels polítics davant dels jutges. Certament. Cares que no havíem vist de feia eons, que ahir intentaven demostrar serenitat però que reflectien la gravetat del moment i l'any i escaig a presó, en la majoria de casos. Els rostres de Carme Forcadell, Joaquim Forn, Oriol Junqueras, Jordi Turull, pesarosos, amb son acumulada, exterioritzaven el calvari intern i el temor a una sentència inassumible. En contrapunt al factor humà, els pins institucionals de la majoria d'exconsellers i el llaç groc de Jordi Sànchez (l'únic del banc) atorgaven pes simbòlic al cara a cara judicial. Les cares parlaven en singular; els pins, en un plural solemne. Entre els bancs dels convidats també lluïen pinzellades de groc: una flor, un penjoll, una bufanda, el mocador en una bossa. Símbols per al comentari. Amb tot, hi havia gestos que escapaven a la fotografia tràgica de la jornada: el somrís lleuger de Jordi Sànchez i de Jordi Cuixart a l'inici de la sessió volia ser potser un recordatori de la via dels somriures amb què s'apel·lava al procés.

Una altra imatge del dia: la salutació de Quim Torra als acusats. Bona part dels exconsellers i activistes es giren per saludar, aparentment, el president. Oriol Junqueras, però, surt d'esquena a l'escena, en la fotografia, com si evités la salutació. El judici també tindrà detalls per a l'anàlisi, que transcendiran la sala segona del Tribunal Suprem. A l'edifici de la plaça de la Villa de París s'hi juga el destí de dotze persones, la credibilitat de l'Estat, l'estabilitat del Govern socialista i la fortalesa de la unitat de l'independentisme. Ahir seien tots junts (van poder-se ubicar a demanda, disposats de tres en tres en quatre bancs), però potser en els propers dies la fotografia no serà tan uniforme. Les defenses van deixar entreveure que, sota el mantell de la recusació global a la causa, hi haurà matisos en les estratègies. Potser rellevants.

El primer dia, es prioritzava la cortesia judicial. El jutge Manuel Marchena atorgava temps de sobra a tots els advocats, els quals llançaven carretades de greuges i acusacions, també contra el mateix president del tribunal. Entre els seus discursos sobrevolaven cites de Blaise Pascal, amb què se sublimava l'al·legat, i també d'Irene Lozano, en una sòrdida reducció a l'absurd de l'art del raonament.

L'estrena de la tragèdia (o de la farsa) va posar el decorat argumental i va trencar el gel de la imatge que mai no hauríem d'haver vist. Ahir al matí, Mariano Rajoy potser distreia un moment la mirada del Marca i ullava l'escena a los Desayunos de TVE. El parament que observava a la tele era també obra seva. No sabem si en veure la disposició dels equips a la pantalla sospirava perquè el VAR l'haguessin estrenat la propera temporada.