Vila exposa les fuites del procés i Sànchez esmicola el relat de la violència el 20-S

La jornada d'ahir divergia de les precedents, perquè, d'una banda, hi va estar absent la densitat política reiterada els dies previs en les declaracions dels consellers i es va cenyir als fets minut a minut, en el cas de Sànchez; i, de l'altra, perquè va donar joc a una veu dissident del relat oficial, l'estigmatitzada, i polvoritzada a les xarxes socials, de l'exconseller Vila.

Jordi Sànchez, «independentista però no idiota», i Santi Vila, «un animal poc gregari», van representar l'heroïcitat i la traïció, dues formes del processisme que ahir van exhibir-se en un judici del qual és indubtable la seva condició d'espectacle popular: de demostració de les bondats democràtiques del procés, per a uns; terapèutic de la inflexibilitat de la justícia espanyola, per a d'altres. No ho qüestiona ni el jutge Marchena, que ahir va tancar la sessió (fins dimarts) amb un eloqüent i insòlit «moltíssimes gràcies per la seva atenció». Com García Ferreras. O Antonio Jiménez.

Una «crisi de govern»

Santi Vila va iniciar la seva narració l'estiu del 2016, quan en «una crisi de govern» Puigdemont va intentar «desescalar la tensió» amb una «argúcia o decisió» consistent en anunciar «de sorpresa» que el Govern treballaria per un referèndum. L'objectiu era «tensar la corda però que no es trenqués». Amb l'entrada en joc de les suspensions del TC, el referèndum va «permutar en una gran mobilització política que jo mai vaig reconèixer com a referèndum», va explicar Vila. L'exconseller, que va dir haver «procurat no ser més ingenu de l'imprescindible», va assegurar que «per a molts l'important era que la mobilització servís per treure de l'immobilisme» Rajoy. «Les mobilitzacions», va concloure, «no eren necessàriament per aconseguir la independència», i mai no van ser violentes.

Dimissió per «frustració»

Santi Vila, a qui la fiscalia demana 7 anys de presó per malversació i desobediència, va retirar-se el dia abans de la DUI. I de l'aplicació del 155. «Vaig dimitir frustrat perquè a partir de l'1-O en el si del moviment sobiranista hi havia discrepància d'interpretacions sobre què havia passat». Ell valorava que «2,5 milions de persones s'havien quedat a casa», i que «l'obligació del Govern era ser el de tots», va relatar.

Vila va explicar la seva «interlocució» amb «alts dirigents» del PSOE i del Govern espanyol, que, «en contra del que de vegades es publica, tambe tenien interès en evitar el xoc», i les seves converses amb «polítics, religiosos, gent de l'empresa i d'institucions que, de bona fe, volien evitar el despropòsit». El dimecres 25 «ho havíem aconseguit i vam anar a dormir amb sensació de pau interior, que no prendríem cap decisió unilateral». Però l'endemà «el clima de desconfança era tan fort que tot es va torçar». Vila va decidir plegar perquè «havia donat paraula que compliríem, i si no podíem, perquè erem aprenents de bruixot davant la pressió de les xarxes socials, jo dimitia». Si no va fer-ho abans va ser, segons va dir, perquè Puigdemont (i Mas) el preferien a dins que a fora per mantenir el contacte amb l'Estat.

Vila va qüestionar la llei de transitorietat («innecessària, absurda, ni un alumne de primer de dret l'hauria assumit»), i va assegurar que Puigdemont li va garantir que «estigués tranquil, que el referèndum no es finançaria amb diner públic». Vila va concloure: «El que ha passat a Catalunya és impropi d'una societat moderna i avançada com Catalunya».

Sànchez, «pres polític»

L'interrogatori de Jordi Sànchez, que va presentar-se al tribunal com «un pres polític», va centrar-se en el 20-S, una protesta que va tenir el suport, va recordar, de moltes entitats i institucions del país, a més de l'ANC, que no va ser violenta, en què es va permetre l'acció judicial davant la conselleria d'Economia, el trànsit de persones mitjançant un passadís format per voluntaris i que ell mateix va ajudar a desconvocar la protesta a mitjanit.

Sànchez va afrontar la ràtzia acusatòria del fiscal Javier Zaragoza amb mestria d'esgrimista, i va deixar pocs dubtes del que va passar el 20-S a la Rambla Catalunya. Zaragoza li buscava punts dèbils en tuits, trucades telefòniques i arengues públiques, però les evidències eren unes altres: en aquella protesta «cívica, festiva i pacífica» no hi va haver més violència que la patida per alguns (set, vam aclarir ahir, dels quals sis afectats) cotxes de la Guàrdia Civil, empasquinats i abonyegats.

Explicació hora a hora

Jordi Sànchez va contestar exhaustivament a l'interrogatori del fiscal i va detallar en detall l'horari de totes les accions que va dur a terme aquell dia. Va explicar com va intercedir, a petició dels Mossos, amb la Guàrdia Civil, com va organitzar els voluntaris del servei d'ordre de l'ANC i com va gestionar la notícia, facilitada pels agents de la Guàrdia Civil, que als cotxes aparcats davant la conselleria hi havia armes. «Això em va generar més tensió que en cap altra mobilització», va reconèixer. Una responsabilitat que, va assegurar, no li tocava a ell assumir, però que va col·laborar a tramitar.

Absència d'alçament

Davant la perícia en l'autodefensa de Sànchez, al fiscal no li quedava més arguments per a la rebel·lió que uns cotxes potinejats. «Allò va ser una acció denunciable per part d'uns individus, però això no és excusa per criminalitzar 50.000 persones que estaven allà de manera responsable fent ús del seu dret de protesta», deia Sànchez al ministeri fiscal més agressiu fins ara al judici, potser estimulat perquè creia tenir fets molts concrets a què agafar-se per a l'acusació.

Quan ja al vespre els Mossos van demanar a Sànchez que retirés la gentada per permetre-hi l'entrada de vehicles de la Guàrdia Civil, l'expresident de l'ANC no s'hi va veure «capacitat». No «amb un megàfon». Sí ho va fer a la nit, quan ja hi havia «un escenari amb altaveus». En tot cas, va recordar, « no consideràvem que hi hagués cap element que pertorbés la pau ciutadana». A les 12, l'hora que s'havia previst, la concentració va acabar. I una pregunta va quedar per fer ahir a la sala: hi ha cap revolta que tingui una hora prevista de finalització?

El fiscal insistia que la comitiva judicial no va poder sortir fins a la matinada, a la qual cosa Sànchez va respondre que si va ser tan tard era perquè la Guàrdia Civil no volia deixar al carrer uns cotxes amb armes dintre i no va marxar fins que no van arribar grues a recollir-los. Els aldarulls i les càrregues policials (dels Mossos) que van tenir lloc aquella nit van ser «a la matinada, quan ja el gruix de la manifestació s'havia dissolt gràcies en part a mi i a Cuixart», va apuntar Sànchez.Defensa sense fissures

En el seu al·legat impecable, Sànchez va continuar: no hi va haver intents de sortir de l'edifici per part de la Guàrdia Civil però res els ho impedia; la porta del departament estava custodiada per agents sense proteccció d'antiavalots, va tenir una «comunicació fluida» amb la Guàrdia Civil, no hi va haver llançaments d'objectes que danyessin agents o la porta. No hi va haver un «intent permanent d'assalt».

A respostes del seu advocat, Jordi Pina, Sànchez va titllar d'«apòcrif» i «genèric» el document Enfocats, la suposada «pedra angular», del procés, però que, segons ell, «no aguanta la més mínima prova de contrast». El seu autor, va concloure, «tenia un coneixement de la realitat pròxima a zero». Sobre l'1-O, Sànchez va recordar que ell no va tenir cap responsabilitat en la seva organització i va apreciar que «el referèndum era l'expressió d'una voluntat d'acord», en la línia manifestada els dies precedents pels consellers de la Generalitat. L'expresident de l'ANC va cloure l'interrogatori amb una al·lusió al discurs del rei del dia abans: «No hi ha democràcia sense llei, però la llei no pot ofegar la democràcia».