Al Tribunal Suprem no s'havien escoltat mai tantes «hòsties». El repartidor era Jordi Cuixart, un home de pau, va definir-se, un defensor de la desobediència civil com a mitjà per enriquir les societats democràtiques. Però ahir va deixar anar un cúmul d'«hòsties» que no va contenir ni quan el president del tribunal, Manuel Marchena, li va demanar reprimir. Cuixart no estava ahir a la defensiva, sinó en mode atac demolidor. Ja no és un pres que implori la seva llibertat, va assegurar, sinó un activista que vol denunciar enormes injustícies.

Relacionades

Cuixart és el president d'una associació cultural, que promou el «Nobel» de les lletres catalanes, però ahir el seu discurs va baixar a peu de carrer. A barra de bar d'ateneu popular. «Collons, aquest tio!». Cuixart va expressar-se amb la naturalitat d'algú que no creu en les bigues als propis ulls i sí en l'excés de palla als de la política i la justícia aliena. Cuixart ja no té res a perdre. Cinc-cents dies després d'ingressar a presó els objectius permuten. Ara el seu és elaborar una esmena global a una democràcia que no permet, va clamar, la dissidència. Com a Turquia.

Relaxat a mesura que avançava l'abrupte interrogatori del fiscal Moreno, Cuixart va atrevir-se amb un retrat de la sociologia del moviment independentista. Des de la sentència del Constitucional el 2010 fins avui. I va alliçonar la sala amb el context en què cal situar els fets del 20 de setembre i en la perseverança sobiranista. La clau, va dir, és la defensa de l'autogovern, un mínim denominador més aglutinador que l'anhel per la independència, un objectiu que en el judici ningú ja no sembla haver percebut tenir alguna vegada a l'abast de la mà.

Cuixart, que va exhibir sovint un somriure de barrufet, una de les imatges ja de la causa, va renyar el fiscal («aquesta pregunta és una falta de respecte») i va fer dir a Manuel Marchena, el jutge guai, el magistrat «Estupendo», el que s'havia aguantat fins ahir com una ventositat incòmoda: que en el judici hi ha moltes reflexions «que estan mancades de rellevància jurídica, però en poden tenir molta de política». «El que no havia de ser aquest judici», va lamentar-se el magistrat en un altre moment.

Perquè les regnes, fins avui, les han conduït els processats. El relat guanyador és encara ara, malgrat el banc dels acusats, el de l'independentisme pacífic, democràtic que buscava un acord amb un Estat ple de camises blaves que mai no va arribar. I el sobiranisme s'hi va resignar. El fil de la narració pot canviar a partir d'avui, quan el testimoni «a por ellos» dibuixi una tardor del 17 menys innòcua.

Cuixart, potser conscient que no tot està dit encara, va esplaiar-se en el detall (les imprecisions de l'interrogatori, les puntualitzacions a les traduccions) i en la causa global. En el seu al·legat de la desobediència cívica, Cuixart que va al·ludir a Rosa Parks, els insubmisos, la PAH i Tiananmen, va prefixar les línies de futur de l'independentisme, que no s'aturarà a la plaça de la Villa de París. «Seguirem», va alertar Cuixart, perquè les reivindicacions universalitzables a què apel·la el sobiranisme, va entredir, no es negocien amb anys de llibertat.

Amb tot, Cuixart va insistir, com els que l'havien precedit a l'estrada, que tota aquella tardor calenta no va ser sinó una atapeïda forma de protesta, sense objectiu fixat, sense una Ítaca on encallar.

L'expresidenta del Parlament Carme Forcadell va mantenir aquest argumentari, però des d'un vessant molt més tècnic, enrevessat, inescrutable per als no iniciats en la normativa parlamentària. La fiscal Consuelo Madrigal la remolcava amb tecnicismes cap al delicte de desobediència, però Forcadell s'hi resistia amb una fèrria defensa dels drets parlamentaris i de la llibertat d'expressió i de debat polític. Forcadell, que va concloure que el 27 d'octubre ningú no va declarar cap independència, que la megafonada DUI no era sinó un altre tecnicisme legal sense cap base jurídica ni molt menys fàctica, va presentar-se com una abnegada complidora dels deures i obligacions del càrrec de presidenta del Parlament d'una legislatura complexa, en la qual ella es vana d'haver complert l'objectiu del seu mandat: «Desenvolupar la llei de transparència».

Forcadell va recordar en ocasions la irreductible presidenta del «senyor Carrizosa, per què em demana la paraula?» quan retreia Madrigal les giragonses de l'una altra vegada erràtic interrogatori amb un ressonant «senyora fiscal». Forcadell en estat pur.

Una altra Forcadell, menys imposant, apuntava entre les revelacions que la qui fou presidenta «només ordenava el ple», que ignorava els detalls de la planificació del referèndum, que mai no va participar en cap pla estratègic per aconseguir la independència. Aquesta Forcadell no era la de «president, posi les urnes», sinó una sacrificada servidora autonòmica preocupada per fer de «vidre» les parets del Parlament. Perquè tothom sabés què es coïa en les inacabables reunions d'aquell setembre i d'aquell octubre.