28 de febrer de 2019
28.02.2019

Vox debuta afònica en El Dia de la Violència

L'atribució de fets violents al sobiranisme treu el nas al judici amb les declaracions de Sáenz de Santamaría i Rajoy

28.02.2019 | 00:24

La «violència» independentista va treure finalment el nas al judici, com la fava al tortell de reis. El sobiranisme n'esperava l'aparició amb resignació però amb la seguretat que les reiterades negacions del caràcter violent del procés, la bonhomia de Junqueras i Sánchez, les al·lusions a Gandhi i Rosa Parks i el visionat de cares ensangonades de votants haurien inoculat una potent vacuna al tribunal per evitar el contagi del relat de l'acusació. Soraya Saénz de Santamaría i Mariano Rajoy van jugar la prevista carta «Violència» i en van ensenyar només la punteta, perquè van dir conèixer-ne l'existència pels mitjans. «Com tot Espanya».


Això és un mostrari del que es portarà a partir d'aquesta primavera al Suprem: una lletania d'apel·lacions als fets violents. De moment, ahir tot va quedar en una apreciació subjectiva: Sáenz de Santamaría va interpretar com a «violència» les dificultats de la comitiva judicial del 20-S i els «escraches» a policies i polítics que Rajoy no va saber identificar. Parlaven d'haver-ne sentit a parlar. Els que vindran relataran fets que juraran (o prometran) haver viscut.


Els dos líders del govern popular van espolsar-se en la declaració tota responsabilitat sobre l'operatiu policial de l'1-O. Les imatges que Rajoy va dir «lamentar» haver vist se les van treure de sobre com una prova empestada. El mort, vull dir els ferits, el van traspassar a Juan Ignacio Zoido, a qui avui esperen amb dentetes les defenses per extreure-li fins a l'última gota de detall de l'actuació de les forces de seguretat durant el referèndum. Un altre pas de rosca a la «violència».


Abans, el representant de Joaquim Forn, Xavier Melero, que havia estat al nucli fundador de Ciutadans, va ratificar-se com el més rocallós dels advocats a la sala. Potser també per la llunyania de la sensibilitat independentista, Melero no afegeix guarnició política a les seves intervencions. Ahir va saltar a la jugular de l'exvicepresidenta, a la qual va dur a un cul-de-sac argumental: els Mossos haurien estat tan poc lleials a l'Estat com ho van ser els agents del CNI encarregats de trobar les urnes. Knock-out de Melero.


Més enllà de les autoritats a l'estrada, un interès col·lateral de la jornada era l'estrena de la veu de Vox. Els més alarmistes havien augurat estralls entre les sòlides barricades defensives dels processats, però el seu debut va ser decebedor. Per qualificar-ho desapassionadament. Molt ben marcats d'inici pel Mateu Lahoz del Suprem, els dos llepadíssims advocats del partit cabdill de l'espanyolisme nostàlgic van malbaratar la temuda ocasió d'entrar a sac en campanya. Ubicats a l'extrem dret de la grada de les acusacions, Fernández i Ortega no van inflamar la jornada de rojigualdisme. Més preocupats per punxar les rodes del PP que de torpedinar l'independentisme, la parella de lletrats van passar com pluja fina per la sala noble del tribunal. Només el caríssim xou cupaire al final de la sessió (2.500 euros per cap) va atorgar-los algun (i immerescut) punt en l'haver dels seus. Potser dispensant menys atenció al programa «masclista i xenòfob» (ho van denunciar els cupaires) de Vox, Antonio Baños i Eulàlia Reguant haurien pogut aportar alguna ajuda a la defensa. Estratègies.


Amb tot, de la primera jornada d'intervenció dels èmuls togats de Roberto Alcázar i Pedrín va quedar en evidència que si la unitat d'Espanya depèn de l'aparent indigència interrogadora exhibida ahir per Vox l'independentisme pot dormir tranquil. I sense somnífers.


Al matí, Joan Tardà va intentar entrar per la porta gran al judici, però Marchena, un stopper cobejat ja a les grans lligues, va assecar els rams de llorer: ni en català ni valoracions polítiques. En aquesta segona fase del judici, el president del tribunal ja va alertar que no permetria al·legats que no remetessin als fets explícits. A la percepció dels sentits. «El testimoni opinador és una figura que no existeix en el nostre sistema legal», va aclarir el jutge. «Vostè mana», li va reconèixer Francesc Homs una estona més tard. Això és un judici penal on hi ha dècades de presó en joc. Poca broma.


En el seu torn de declaració, Artur Mas, que va aprofitar per glossar-se com un expresident que ho va deixar quan va voler, va aportar subtils matisos al relat oficial de l'independentisme. Va alertar Carles Puigdemont, va assegurar, que calia guardar-se les eleccions com un irrenunciable as a la màniga. Que el Govern no podia perdre mai el control d'una situació de la qual la narrativa processista atorga sempre el protagonisme a la gent. Matisos.


Mas va afegir una altra dada, ja coneguda per anteriors declaracions: a les files sobiranistes ningú no havia previst per a l'1-O un desplegament policial de tanta contundència. Afegit al fet que Sáenz de Santamaría i Rajoy només coneixen el procés per televisió, cal concloure que mentre a Catalunya es desconeixia Espanya, a Espanya s'ignorava Catalunya. Volien dialogar, diuen uns i altres, sense posar-se d'acord en l'ordre del dia. Potser. Però abans s'haurien hagut de conèixer.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Més informació