05 de març de 2019
05.03.2019
Regió7

Ahab Melero contra les balenes blanques dels servidors de l'Estat

04.03.2019 | 23:41
Ahab Melero contra les balenes blanques dels servidors de l'Estat

El judici del procés s'endinsava ahir en el laberint de l'actuació policial de l'1-O. Com que no hi ha un Teseu capaç de descabdellar un fil que ens dugui a saber qui era qui i qui va fer què aquells dies festius o tumultuaris del 2017, ens intentem il·lustrar amb les respostes somnolentes de Zoido o amb l'arrogància popular de l'exalcalde de Còrdova José Antonio Nieto. Però no en aporten claredat. Zoido no sabia res, el pobre; Nieto, que ja va admetre tenir-ne més nocions, va assenyalar els Mossos. Avui hi haurà més oportunitats d'apropar-se a la veritat platònica d'uns fets que, ens temem, no admeten tanta rotunditat de discerniment.

Perquè al judici no hi ha uns coneixements racionals a adquirir, sinó una adhesió incondicional a adoptar respecte d'unes percepcions d'uns fets. Els dos bàndols en disputa arriben al Tribunal Suprem no tan convençuts del que van veure/viure sinó d'estar al costat correcte de la història. Més d'un sembla sorprendre's que les acusacions o les defenses preguntin per qüestions que, creuen, a tothom haurien de semblar òbvies: el 20-S va ser una festa/una revolta; l'1-O, les galetes no les repartien els meus. Concloure res a partir, per exemple, d'una difusa definició de la violència (ho són igual empastifar un cotxe que atonyinar una iaia?) no serà una tasca fàcil per a un tribunal a qui l'independentisme diu comprat per l'adversari des del seu nomenament.

S'hi dirimeix una qüestió cartesiana: si, com insisteix Marchena, la percepció mitjançant els sentits és l'únic que compta, no podem estar segurs que en les declaracions no hi hagi errors de comprensió o autoenganys relatius a la cosa jutjada. Hi ha il·lusions, somnis que ens fan creure que les coses són com no són, plantejava Descartes, que concloïa que l'única certesa és que penso. Pensar! Arribats a aquest punt de les coses, Descartes dubtaria avui també de la rellevància de la seva famosa sentència.

Enmig de la boira judicial emergeix com un experimentat Ahab Xavier Melero, disposat a caçar la balena de les contradiccions dels servidors de l'Estat. Melero és el terror de l'acusació de violència. L'advocat de Forn i Borràs alliçona la sala amb una obvietat incontrovertible: als tribunals cal una defensa jurídica, minuciosa, irrefutable, que converteixi els testimonis de l'acusació en marionetes mal·leables i dubitatives que no aportin sinó incerteses.

Quan amb la mà esquerra Melero acaricia els seus blanquíssims cabells i entona un «a propòsit» no gens accidental, els testimonis que al·leguen una brutal actuació dels votants de l'1-O contrauen la mirada i tanquen els llavis com intentant evitar que se n'escapin detalls concloents. Amb la seva exquisida educació però amb una contundència d'interrogador de «noir», Melero va capturar sense esforç els cetacis Soraya Sáenz de Santamaría i Juan Ignacio Zoido. José Antonio Nieto, però, es va revelar com una presa incòmoda. L'exsecretari d'Estat, conscient que estava abocat a afrontar-se als fets després de la claudicació de Zoido, va rebel·lar-se amb dents i ungles contra l'acorralament de l'advocat. Melero, però, prepara l'arpó. En l'horitzó s'acosten els suculents catxalots Millo i De los Cobos. Mmm!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Notícies relacionades

L'últim El més llegit