06 de març de 2019
06.03.2019
Regió7

Millo i Pérez de los Cobos donen aire a l'escrit acusatori amb un atac a l'actuació dels Mossos

L'exdelegat del Govern i el coronel carreguen contra la policia dirigida per Josep Lluís Trapero i neguen la violència dels cossos de seguretat

06.03.2019 | 00:23
Millo i Pérez de los Cobos donen aire a l'escrit acusatori amb un atac a l'actuació dels Mossos

S'intuïa que arribaria el dia. Que no tot podien ser victòries còmodes, com la dels hereus de Cruyff al Bernabeu o la declaració de Junqueras i Cuixart. Que les proclames polítiques, els cants a la llibertat, la democràcia i la dignitat potser no serien suficients per combatre l'embat de l'Estat a la sala. I ahir, quan dos detergents triomfaven a les xarxes, Fairy i Ajax, va ser el dia. Les declaracions de l'exdelegat del Govern a Catalunya Enric Millo i del coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos, coordinador de l'operatiu policial de l'1-O, van suposar una feixuga càrrega per als arguments dels processats, víctimes d'una pinça: la d'un expert en matèria policial i un català contrari a les tesis independentistes. Tots dos van apuntar a un responsable de tots els mals de l'1-O: Josep Lluís Trapero.

Millo i Pérez de los Cobos, que van ser al judici el mateix que el missatge del rei a l'«a por ellos», van fer destrosses en la fèrria defensa de les tesis exculpatòries. Ni les punyents intervencions de Xavier Melero, l'advocat de Joaquim Forn (el principal damnificat per les declaracions d'ahir), que havia donat els millors moments al coratjós desgast de l'escrit acusatori va ser ahir suficient per fer flaquejar els discursos elaborats, travats i incriminatoris dels declarants. Va picar pedra, però de la rocallosa declaració de Millo i Pérez de los Cobos no en va extreure mineral.

Hi haurà temps per refer les muralles defensives, que ahir van quedar malmeses, però el contraatac de la Fiscalia, que ahir gaudia visiblement de les aportacions de Millo i Pérez de los Cobos, serà llarg i contundent, i presentarà més testimonis que matxucaran la mateixa idea: hi havia un pla per a la rebel·lió del qual els Mossos van ser una peça clau.

Millo, a l'ofensiva


Va obrir la jornada Enric Millo, que va revelar les seves intencions ofensives quan va tornar la pilota a Oriol Junqueras, qui en la seva declaració havia utilitzat de manera brillant la carta de «la cadira buida». Ahir va ser Millo qui va retreure al Govern de Puigdemont, amb la mateixa expressió, la seva absència en el diàleg. Millo, que va esquivar la mirada dels acusats, va brandar el martell de clavar estaques al mur independentista: el seu plantejament, va dir l'exdelegat, era «suïcida». L'expresident no va tenir cap moment de «lucidesa» i la capacitat de Millo per convèncer Puigdemont que desfés els plans cap a la independència, va dir haver comprovat, «té límits».

Millo va començar-se a preocupar pel procés amb les sortides del Govern dels tebis responsables dels Mossos Jordi Jané i Albert Batlle, els quals, segons l'exdelegat, s'havien compromès a complir la llei. Un extrem que ja no va obtenir, va relatar, dels seus successors al càrrec. Forn li hauria assegurat que l'objectiu del seu mandat era «garantir la normalitat» d'un referèndum amb què el conseller «estava compromès», tot i estar denunciat pel Constitucional.


Kafka, de nou


El setembre, va continuar Millo, les lleis aprovades els dies 6 i 7 van crear «una ficció de doble legalitat». «Una situació kafkiana», va al·legar, a partir de la qual Millo, retornant d'un món desconegut per a l'independentisme, com el replicant Roy Batty de Blade Runner, va poder veure fustigacions i violència més enllà d'Orió. Millo va destapar el seu propi pot de la confitura fètida del procés, del qual van sortir objectes incendiaris, assetjament a hotels, a comitives judicials, subdelegacions del Govern i policies. Escoltant Millo, un es preguntava si l'exdelegat gironí del Govern també és el «poble» de què parlen Puigdemont i Torra.

L'exdiputat popular va recordar que un dels «actes violents» va ser una pintada on es podia llegir «Millo muérete», que el va marcar profundament atesa la insistència amb què va recordar el fet. Una pintada que, va dir més tard, va haver de netejar la seva filla. Millo parlava de la «violència» en carn pròpia, esperant aportar versemblança al tribunal.

El relat de l'exdelegat va apuntar als CDR, que ja havien aparegut en alguna sessió però no amb el protagonisme que els va atorgar primer Millo i després De los Cobos. Els comitès no eren «espontanis», sinó organitzats, encara que incloguessin «gent de bona fe i pacifista». Alguns CDR, insistia Millo, «eren violents».

Els organitzats CDR


El polític popular va culpar els CDR de l'organització d'activitats als col·legis electorals abans de l'1-O, un cúmul d'accions que Millo va enumerar parcialment amb tanta profusió imaginativa com la que va atribuir als organitzadors.

Però més que als CDR, tant Millo com De los Cobos van apuntar a un nom: Josep Lluís Trapero. Amb ell al comandament, va dir, «es veia» que hi havia alineació política entre Mossos i Govern. L'actitud de Trapero i de l'executiu, insistia Millo, feia incrementar «la inquietud», i també les «concentracions, fustigaments, crispació i violència». L'exdelegat va demanar a Puigdemont que es desconvoqués el referèndum, però el llavors president, va explicar Millo, va respondre que «ell ja sabia què havia de fer», una expressió recordada també per De los Cobos.

«La trampa del Fairy»


La conclusió del relat era que els Mossos mai no van participar en l'operatiu per impedir el referèndum, que la seva actitud passiva va fer impossible desmuntar l'organització abans de la data i que, ja enmig d'aquella jornada, Puigdemont va encoratjar els votants a defensar les urnes, fet que complicava l'operatiu policial dels cossos de seguretat de l'Estat. Uns agents que van actuar de manera «exemplar, amb professionalitat i proporcionalitat», i que van ser víctimes de «violència» per part d'uns ciutadans que, si estaven en risc, apuntava Millo, era perquè «el Govern estava provocant aquella situació». La policia era colpejada, les seves armilles eren estripades i acabaven sent l'objectiu de «la trampa del Fairy», sabó relliscós a l'entrada dels col·legis.

Millo, que va matisar haver demanat perdó dies després pel sagnant operatiu policial i que va assegurar que «ningú no va pensar que fos una broma» la DUI del 27 d'octubre, va concloure que, d'aquella tardor, «cadascú en té la seva vivència». Aquesta és la meva».

Les delícies de la Fiscalia


Quan va arribar el seu torn, el púgil De los Cobos va abundar en dades, xifres i normatives, en un relat estudiat que feia les delícies de la fiscal Consuelo Madrigal.

El coronel va assegurar que els dubtes sobre la «lleialtat» dels Mossos venien de molt enrere i que tots els seus temors es van confirmar el dia 28 de setembre, en la ja famosa junta de seguretat, en què la situació va ser «kafkiana», va definir De los Cobos, en un abús en la sessió del llegat de l'escriptor de Praga. Per al coronel, insistint en l'argument ja esgrimit per l'exsecretari d'Estat de Seguretat el dia abans, aquella reunió per impedir el referèndum era convocada pels que l'organitzaven. A De los Cobos el va sorprendre especialment, va narrar, la presència de Trapero, qui veia «en la línia dels convocants, quan el que havia de fer era impedir el referèndum».

Inacció i virulència


Arribat l'1-O, ja al matí els cossos de seguretat van advertir dues coses: «la inacció» dels Mossos i la «virulència de la gent als locals». Uns centres electorals on hi havia «masses organitzades que amb la força física intentaven impedir el mandat judicial».

La Policia Nacional i la Guàrdia Civil va ser, aquella jornada, «professional, proporcional i escrupolosa», amb un únic objectiu: aconseguir el material electoral. Així, «no vam actuar contra votants, ni contra nens ni avis ni persones amb discapacitat», sinó «contra els que volien impedir» l'actuació de la policia. Va ser tan neta la feina policial aquell dia que ni tan sols hi va haver «càrregues», va negar De los Cobos, sinó «un ús exquisit de la proporcionalitat».

Un operatiu policial que contrastava, insistia el coronel, amb l'actuació dels Mossos, que «només van enviar una parella als col·legis», en la demostració, segons ell, que «el procediment estava fet per no complir amb l'ordre judicial». La policia catalana, va continuar, va fer seguiment de les forces de seguretat per alertar els votants i ja dies abans havia avisat als col·legis a l'hora que es presentaria la parella de Mossos amb la indicació que no actuarien si hi havia molta gent als locals. Fet que, segons continuava De los Cobos, era un símptoma evident que estava en connivència amb la votació.

Votacions fetes... i avortades


En la llista de greuges contra els Mossos, l'operatiu dels quals va ser una «estafa», De los Cobos va afegir el fet que dels 99 centres on els homes de Trapero van dir haver confiscat de material electoral, en tots ja s'havia votat. Fins i tot «alguns mossos aguantaven les urnes mentre votaven». Els Mossos, doncs, «eren allà per facilitar la consulta, no per impedir-la». I el responsable de l'actuació dels Mossos, apuntava un cop i un altre el coronel, tenia nom: Josep Lluís Trapero.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Notícies relacionades