És increïble i intolerable que actualment, al segle XXI, encara hi hagi «el dubte» de si realment cal sortir al carrer el 8 de març. I el que em porta a l'incomprensible és que aquest dubte sigui a dues bandes. És a dir, que tant homes com dones es facin aquesta pregunta. Quan la resposta és ben senzilla: sí, calen les reivindicacions del 8M!
La igualtat
El problema és que no només ho hauríem de fer aquest dia, sinó durant tot l'any i fins a aconseguir el nostre propòsit: la igualtat!
Fa molts anys que fem i treballem per aconseguir la igualtat entre sexes, per aturar la violència masclista i millorar, per molt que es vulgui negar, les bretxes salarials i, ara també, les pensions. Tota dona, d'una manera o altra, ha estat, és o serà discriminada dins d'aquesta societat patriarcal, ja que totes, assalariades o no, en la nostra vida hem estat o estem treballant. Fora de casa, cobrant menys; i a casa, sense cobrar i poques vegades agraïdes. Penseu-hi un moment... Quants cops us han donat les gràcies pel que feu a casa o quants cops s'han ofert a ajudar-nos?
Sobre el tema de violència de gènere tornem al mateix. Fora de casa i davant la gent tot és preciós, quan no existeix la perfecció. Però dins de casa, la cosa canvia i molt. I evidentment, costi el que costi, hem de superar i guanyar totes les desigualtats.
Estic esgarrifada de veure que avui dia seguim igual o pitjor i que encara hi hagi «persones» que pensin i es creguin les mentides que es diuen encara ara, i sentin odi i/o aversió vers nosaltres, les dones.
Hem de pensar en les dones més properes: les nostres àvies, les nostres mares, les nostres filles, les nostres amigues... totes! Per això, cada vegada hi ha més grups i moviments feministes, perquè entre nosaltres ens hem d'ajudar. No podem perdre els nostres drets, pels quals tant hem hagut de lluitar. Per exemple: el dret a l'avortament o el dret a votar.
Ens hem de valorar com a iguals, creure en nosaltres mateixes i tenir l'autoestima a dalt de tot per poder avançar!
