n espai en un mitjà de comunicació com aquest és un altaveu massa potent i no voldria desaprofitar l'oportunitat de reivindicar la meva història, que és una de tantes. La meva biografia de precarietat sembla que hagués estat adornada amb garlandes de mite a causa de la meva condició temporal de personatge polític, però no totes som com ells, els polítics de naixement i carrera, encara que es cansin de repetir-ho...

Jo soc una dona sorda, usuària de la llengua de signes, valenciana, que abans d'entrar a formar part d'un moviment polític com Podem, o prendre possessió del meu càrrec com a senadora, era una treballadora social sense opcions al món oient, una heroica venedora-psicòloga de cupons, i quan es podia, a partir de la crisi, professora de llengua de signes. Sí, han llegit bé, «heroica», i ho dic sense cap modèstia ni seguida ni a part. Ser dona, sorda i lesbiana en aquest país no és gens fàcil. Però el que poques vegades es diu és que també he estat rebladora i que aquesta experiència em permet la connexió amb les aparadores i em va mostrar la diferència salarial que hi ha al món de les fàbriques (si ets home i portes un carretó elevador cobres més; sembla l'exòtic de la fàbrica, però a nosaltres no ens deixaven portar-la). He estat netejadora així que les treballadores domèstiques i les kellys (les que netegen hotels) tenen tota la meva companyonia. He estat peó d'hortalisses i això m'uneix al món del camp, al de les dones que treballen recollint i encaixen, mai millor dit, cobrar menys que els seus companys. La meva experiència vital està coberta de fang, com la d'elles.

Ni més ni menys, d'això vull parlar aquí, de totes aquestes dones valentes que m'he trobat pel camí aquests anys, dones que segueixen trepitjant el terra enganxós però que no tinc cap dubte que també faran miques el sostre de vidre que se'ls posi per davant. Elles són les protagonistes d'aquestes línies perquè, com jo, podran arribar a ser el que es proposin. Podran ser les lleones que ens defensaran a totes al Congrés, però també seran aquelles que ens guiïn en les negociacions col·lectives, en les associacions o als carrers. Vull parlar de Gema Gil, la nostra espartana defensora dels drets laborals que sense saber-ho estava començant una revolució al costat d'altres espartanes, una ona (també feminista) que arrossegaria les kellys. Vull recordar Isabel Matute, que lidera les aparadores d'Elx en la defensa dels seus drets contra el capitalisme més despietat. Si elles no són les nostres heroïnes no sé qui hauria de ser-ho. No vull oblidar-me de Soledad, dona amb diversitat funcional que, igual que jo, lluita diàriament contra les barreres més dures amb què ens trobem: les de la ment. Tantes dones fortes i valentes he conegut que no hi ha cap dubte que és certa la frase: les dones movem el món.

En aquests moment nefastos de reacció contra el feminisme, no ens podem permetre oblidar que la solitud és la seva arma, però la unió i la comunitat és la nostra. Aquest 8 de març, un any més, les dones d'aquest país formaran una onada càlida que ens protegirà a totes des dels carrers, i totes aquestes dones precàries en lluita hi seran defensant els drets laborals de totes. Ara més que mai, cal donar-li la volta al ­refrany i dir: Millor acompanyades! Nosaltres, juntes, sí que podem!