Amb la d'ahir són ja més de deu les votacions que s'han dut a terme a la Cambra dels Comuns de Westminster sobre la manera de sortir o no sortir de la Unió Europea, i de totes elles se n'extreu una conclusió gens tranquil·litzadora: els parlamentaris saben el que no volen però són incapaços de posar-se d'acord en el que volen. Aquesta setmana han votat que no desitgen una sortida sense acord, però han tornat a rebutjar el que va assolir la primera ministra Theresa May, sense decidir com hauria de ser un acord alternatiu que la resta de socis europeus no és segur que acceptessin, perquè prou feina van tenir amb el que els Comuns rebutgen tan alegrement.

La darrera concessió dels 27 -els altres socis de la Unió Europea- ha consistit en aturar el calendari que fixava per a ahir la sortida automàtica amb acord o sense, en complir-se dos anys de la data en què Londres va comunicar que se n'anava. El nou 29 de març és el 12 d'abril. Si per aquella data el Regne Unit no ha ratificat l'acord, se suposa que s'aplicaria el Brexit dur, i des de la mitjanit la legislació comunitària deixaria de ser d'aplicació a les illes. Al marge del que fes Londres, es restablirien les duanes, es podrien exigir aranzels per les exportacions i controls de sanitat i seguretat dels productes, els bancs britànics veurien limitada la seva operativitat a la zona euro, etcètera. La regles de la relació comercial serien les generals de tot el comerç mundial. D'altra banda, com que la República d'Irlanda continuaria a la Unió, caldria reinstaurar les desaparegudes duanes amb Irlanda del Nord, el que posaria en perill els acords de pau que van posar fi al terrorisme, o bé traslladar la frontera econòmica al braç de mar que separa les dues illes i deixar de fet una part del Regne Unit dins la UE, una solució inacceptable per als unionistes de l'Ulster.

L'acord rebutjat pels Comuns equival a una pròrroga de dos anys durant els quals formalment s'ha dut a terme el Brexit, però en la pràctica tot continua igual mentre es negocien els acords que regiran la futura relació. Si el dia 12 s'aplica el Brexit dur, aquests acords s'hauran de negociar igualment, però des d'una posició totalment diferent. Alguns governs europeus, i entre ells l'espanyol i el francès, són partidaris de deixar que Londres tasti una medicina amarga per la seva temeritat. Altres són partidaris de donar-li més oportunitats. El president del Consell Europeu, Donald Tusk, ha convocat els caps d'estat i govern a una cimera extraordinària el dia 10 d'abril, dos dies abans del final del compte enrere, a veure si Londres ha fet alguna proposta, que en tot cas hauria de passar pels dividits Comuns.

El que podria demanar May als 27 seria una altra pròrroga, però en aquest cas les condicions per atorgar-li serien probablement d'una certa duresa, i inclourien la participació britànica a les eleccions europees del maig, una opció que May no desitja perquè equivaldria a admetre que el Brexit no s'ha dut a terme malgrat les reiterades promeses. Govern i Parlament britànics tenen onze dies per posar-se d'acord per fer una proposta als seus encara socis comunitaris, que aquests haurien d'acceptar per unanimitat. La situació és tan complicada que tot pot passar, inclosa la convocatòria d'eleccions, amb la petició als 27 perquè esperin el resultat, o la convocatòria d'un segon referèndum, malgrat la urticària que provoca en totes les formacions.