Vox no fou l'únic absent del debat d'anit. I tampoc no va aparèixer el 155. Ha estat un gran protagonista de la llarga precampanya que va començar el dia de la moció de censura, però ahir ni Casado ni Rivera no el van esmentar. Un detall significatiu.

El debat amagava diversos debats alhora. Entre la dreta i l'esquerra, amb PP i Ciutadans atacant el fetge de Sánchez i aquest i Iglesias castigant la triple aliança. Alhora, dins de cadascun dels blocs: en un, Rivera contra Casado fent veure que ignoren l'elefant; en l'altre, Podem intentant revertir la sagnia de vots cap al PSOE. I finalment, però no menys important, Sánchez batallant contra la seva principal amenaça, la de ficar la pota i cometre un error que arruïnés les bones expectatives de la penúltima setmana. Per esgar-rapar vots, el que va segon ha de ser agosarat i combatiu. Per no perdre'n, el que va davant ha d'inspirar serenitat. Al primer debat Casado es va posat presidencial i Rivera agressiu; Sánchez va encongir el perfil per no exposar-se a l'erosió del vent, mentre Iglesias lluïa estil desacomplexat. Però ahir els papers es van perdre des del primer moment. Algú va dir a Sánchez que havia de ser més incisiu, així que va desar la prudència i va obrir foc el acusant Casado i Rivera de mentir sobre la qüestió catalana; aquests van acusar-lo del mateix, i els tres es van interrompre, es van solapar, es van desqualificar i van muntar un guirigall penós que es va anar repetint al llarg del vespre.

Iglesias els va renyar en aire professoral: «Els espectadors no s'ho mereixen». I els espectadors li donaven la raó. Tres dels quatre candidats a presidir el govern eren uns mal educats incapaços de debatre, i eren justament els que portaven americana blava, camisa blanca i corbata. I el ben educat portava jersei i cueta. En un debat en el qual no es va dir res de nou que no s'hagi repetit fins a l'extenuació, i amb la classe política amb la credibilitat sota zero, el to era el veritable contingut. I anit, moltes estones, el to era infumable.

Se suposa que la caixa dels trons s'havia d'obrir quan es parlés de Catalunya, tema en el qual es va entrar a tres quarts de dotze de la nit. Però no va passar res. Ho van despatxar en pocs minuts a cops de tòpics. Casado, dient que Sánchez era el candidat predilecte dels «enemics d'Espanya». Rivera, afegint-hi que era el candidat d'Otegi. Sánchez, recordant que PP i Cs havien votat amb els independentistes contra els pressupostos, i per això diumenge hi ha eleccions. I el plurinacional Iglesias demanant guanyar-se el sou amb diàleg i negociació. Cap idea nova, cap proposta realment articulada. Van anar de pressa potser perquè els tòpics ja se'ls havien llançat quan no venia a tomb, potser perquè estaven cansats, potser perquè PP i Cs comencen a pensar que aquest cavall té una cursa limitada i esperonar-lo beneficia Vox.

I el 155 no va aparèixer. Ni els indults. Tant que se n'havia parlat!