Un dels actius (no sempre reconegut) de Pedro Sánchez, des d'abans d'arribar a la Moncloa, ha estat la seva actitud respecte de Catalunya. Va donar suport a Rajoy en l'aplicació del 155 quan l'independentisme va decidir saltar-se les normes de l'estat de Dret, la Constitució i l'Estatut. No hi havia una altra opció. Després la seva política ha estat marcada per una reflexió asse-nyada. Quan la desafecció de Catalunya respecte d'Espanya ha fet que a dues eleccions autonòmiques (2015 i 2017) el secessionisme hagi merescut la confiança del 47% dels catalans, Espanya està davant d'un problema greu que no es pot resoldre amb fórmules simples. I que requerirà temps. Recórrer a la mà dura (un altre 155 però més llarg), com proposen el PP i Cs, seria ineficaç -i fins i tot podria ser contraproduent- perquè el problema no són els dirigents (avui al Suprem o a Waterloo), sinó el que sent el 47% dels catalans. És el soft power, no el hard power, el que canvia les mentalitats. Però negociar amb els independentistes des de les seves premisses -posant en parèntesis la Constitució o pactant un referèndum d'autodeterminació- ni és possible ni menys la solució. No només perquè és difícil en el marc de la Constitució, sinó perquè els referèndums per decidir qüestions que trenquen una societat en dues meitats només aprofundeixen la divisió i no arreglen el problema. És el que passa a Catalunya, on les successives eleccions i les enquestes del CEO de la Generalitat exclouen que pogués haver-hi un resultat inapel·lable (més del 60%) en un o altre sentit. S'ha vist ja a Escòcia, on el no va guanyar de forma bastant clara el 2014 i ja es demana un altre referèndum. I a la Gran Bretanya, on el Brexit va guanyar amb el 52% fa tres anys i després s'ha vist que la sortida de la UE és un tema excessivament complex per executar-la sense una majoria molt forta (perquè tindria greus efectes negatius), i on pot ser que s'hagi de tornar a fer un altre referèndum.

El referèndum a Catalunya no arreglaria res (perquè la societat està trencada) i potser els perdedors no trigarien a exigir un altre referèndum. La mà dura no serveix. La cessió als secessionistes (com de forma parcial planteja Podem), tampoc. L'única cosa raonable és mantenir el diàleg amb els secessionistes, que mentre guanyin les eleccions i no violin la llei tenen dret a governar (els menyspreus de Torra o Puigdemont són una altra cosa), i al mateix temps, a través de la desinflamació, intentar trobar no una sortida sinó un camí que pugui acotar i reduir el conflicte amb l'aquiescència de la societat catalana i espanyola. No és fàcil, però no hi ha una altra via. El 47% de catalans és molt per ser menyspreat, però també molt insuficient per imposar la seva voluntat minoritària. La desinflamació la va perseguir Pedro Sánchez, amb resultats mediocres encara que no nuls, en la legislatura passada. La prova és que el PSOE va passar de 84 a 123 escons tot i la campanya de PP i Cs, que deien que s'havia rendit als separatistes i que era una urgència nacional fer-lo fora de la Moncloa. I el PSC va pujar també a Catalunya, ja que va passar de 7 a 12 escons i amb el 23,2% dels vots, trepitjant els talons al 24,5% d'ERC, que va guanyar les eleccions a Catalunya. Avalat per aquests resultats, Sánchez ha proposat aquesta setmana Miquel Iceta, el líder del PSC, per presidir el Senat, la cambra territorial, que és un òrgan adequat per negociar i avançar en l'autogovern. La reacció d'alguns mitjans de la dreta va ser dir que, amb Iceta, Sánchez estava donant un pagament per anticipat als separatistes. Però aquesta tesi ha quedat no ja desmentida, sinó ridiculitzada amb la reacció d'ERC, que ha vetat al Parlament català el nomenament d'Iceta com a senador ignorant tots els usos i costums parlamentaris. El missatge d'ERC és clar. La negociació no s'ha de fer al Senat ni a les institucions espanyoles, sinó de forma bipartida entre el Govern de la Generalitat i el de l'Estat (s'enrecorden del famós relator) i s'hauria d'arribar a pactes amb independència del que digui la Constitució. I per descomptat sense haver de considerar les posicions dels partits de la dreta. A més -afegia ERC implícitament- no ens agrada la política de desinflamació ni la figura de Miquel Iceta perquè desinflamant es desmobilitza l'independentisme. I, Pedro Sánchez, volem negociar, però no tens força suficient per imposar-nos Iceta i per seguir desinflamant sense el nostre consentiment.

Així estaven les coses dijous a la nit. Cop de peu d'ERC a Sánchez patit per Iceta. Posteriorment, després del cop de porta, mà estesa. Exhibició de força com a advertència prèvia. Però ERC no s'ha adonat -ja li ha passat altres vegades- de la realitat. Ara té quinze escons i abans nou, però els quinze pesen menys que els nou perquè el seu valor de frontissa ha baixat. Sánchez ara no els necessita imperativament com en la moció de censura. Fins i tot podria ser investit amb el seu vot en contra, tot i que seria bastant complicat que PP, Cs i ERC s'unissin en un no a Sánchez immediatament després d'unes eleccions.

I des d'aquesta posició de força relativa, el missatge és clar. Si us molestava que un català presidís el Senat -perquè no us agrada que la desinflamació moderi la radicalitat separatista- i la resposta és un cop de peu, en tindreu ració doble. Una catalana, Meritxell Batet, la primera de la llista del PSC per Barcelona, presidirà el Congrés dels Diputats amb la vistositat que el càrrec dóna, i un senador del grup socialista, Manuel Cruz, filòsof i no militant del partit, presidirà el Senat.

La resposta és que ERC pot vetar Iceta, però no doblegar el PSC i el PSOE, i que el futur de Catalunya no passa ni pel 155 ni per negociacions al marge de la Constitució. El diàleg i la desinflamació segueixen sent el nord. És una aposta forta que a Catalunya tindrà l'aplaudiment de l'electorat socialista i de bastants catalans que voten més l'esquerra (En Comú Podem) o més la dreta (PP i fins i tot Cs), que serà seguida amb interès pel món econòmic i que fins i tot pot començar a ser escoltada per una part del secessionisme. Que dos catalans presideixin el Congrés i el Senat és a Espanya una decisió valenta. És difícil, per exemple, que li doni més vots a Gabilondo a les crucials eleccions a la Comunitat de Madrid, però Sánchez és optimista (per als seus enemics temerari) i ha de pensar que si els seus electors van avalar la desinflamació quan era acusat de vendre Espanya a terminis, més l'ha d'aprovar ara quan la seva primera aposta (Iceta per al Senat) ha rebut un seriós cop de peu de l'independentisme. Sánchez vol parlar i, si pot ser, arribar a acords amb ERC perquè avui és el primer partit català. Què farà ERC? La temptació dels més propers al puigdemontisme serà la duresa, però molts dels seus dirigents (que perden moltes batalles) fa temps que pensen en el PNB, que no renuncia a res però que se centra en el seu autogovern (cert que més gran que el català) i que sap que a grans trets el que és bo per a Espanya també pot ser bo per a Euskadi. Per això, el PNB vol ajudar la governabilitat a canvi de ser tingut en compte. Darrerament ho ha fet amb Rajoy i amb Sánchez. I el PNB té només sis diputats, menys de la meitat dels quinze d'ERC.