"Brussel·les ens cau lluny. Què hi fan? Gastar diners per a què?", em diuen en ocasions. Anar de Berga a la capital comunitària es tarda 14 hores en cotxe. S'imaginen trobar algú a Los Angeles, a l'estat de Califòrnia, que no li interessi la política dels Estats Units perquè Washington és a molta distància? Per cert, un cotxe tarda, sense parar, 40 hores a recórrer els 4.300 quilòmetres que separen les dues ciutats nord-americanes. Però està clar que les distàncies mentals imposen més que les físiques. A la mitjanit no només comença la campanya de les eleccions municipals, sinó també el compte enrere de les europees. Qui més qui menys, sap qui són els candidats en els seus municipis, però menys persones saben quins polítics aspiren a presidir la Comissió Europea, i per tant a liderar un espai econòmic i polític integrat per 500 milions d'habitants.

Està clar que la gent parlarà sobre si el porta a porta a Berga funciona, de l'estat del barri antic de Manresa, i de què nassos passa al Centre Sanitari del Solsonès. És el que es troben els habitants dels municipis cada dia quan surten de casa. Però tinc la sensació que es tendeix a pensar que els problemes, sobretot els més quotidians, transcorren en clau local quan avui dia les nostres vides, en termes molt casolans, depenen decididament de fenòmens globals. Problemes que es mantindran immutables sigui quin sigui el color dels ajuntaments perquè ultrapassen, de molt, el marge d'actuació de les administracions locals. Quan el poder adquisitiu dels ciutadans i les famílies es veu amenaçat es tendeix a culpar el govern català o espanyol, però els pressupostos que s'aproven al Congrés dels Diputats no depenen només de la voluntat dels mandataris de l'Estat. Cal recordar que la crisi econòmica mundial va crear esquerdes en l'arquitectura dels estats i que a Espanya no hi ha mans lliures per fer i desfer els pressupostos que li plaguin als diputats. La Unió Europea. I cal recordar que la lluita pel control d'Europa s'ha de decidir. La única arma que tenen els ciutadans són les eleccions.

Parlant de problemes locals. El Berguedà és la comarca de Catalunya on es perceben més pensions contributives per habitants. Al 2017 es cobraven 3,5 pensions per cada 10 habitants, amb un total de 13.806 pensions. El Bages se situa també en el top deu de les comarques amb més prestacions contributives per habitants, amb 2,9. El Solsonès és l'onzena comarca del país, amb 2,4. En els darrers mesos, els jubilats han tret l'esperit més reivindicatiu per demanar unes pensions dignes i exigir al govern espanyol que les garanteixi en el futur. I s'han de defensar. És un pilar bàsic de la societat del benestar, construïda a Europa a través dels estats. Això vol dir que la salut del compte corrent d'un tan per cent elevat dels habitants de la Catalunya Central depèn directament de si l'economia a escala global està en forma. Perquè recordem que la distribució dels recursos públics a nivell estatals està lligades de peus i mans, a última instància, a Europa.

Hi ha qui pot pensar, doncs, que la Unió Europea, és un maldecap i que ens vol mal. Raonament erroni. La globalització és un fenomen, n'hi ha qui diuen que revolucionari, i és un nou episodi de la història de la humanitat. Dir no a la globalització és com intentar aturar la revolució industrial, que també va portar molts mal de caps. No tindria sentit aturar-ho perquè simplement els avenços tecnològics i socials ens hi aboquen. La Unió Europea pot esdevenir una eina per defensar, en aquest context mundial, els interessos dels ciutadans.

Sobre la configuració del món, en la globalització s'observa que es desdibuixen les fronteres estatals, perquè són entitats que cada cop tenen més dificultats per gestionar uns fenòmens socials i econòmics que van més enllà de les fronteres. Tip O'Neill, un destacat polític nord-americà que va ser president de la Cambra de Representants dels EUA, deia que "la política és sempre local". I tenia raó. El que preocupa a la gent són els assumptes més quotidians, però l'economia s'ha globalitzat. Una globalització que segueix uns patrons. Tot i que el món de les finances és mundial i el diner pot arribar en un moment a qualsevol lloc, el volum d'exportacions i importacions de productes manufacturats és regional, i la compravenda és molt més gran entre països veïns que no pas amb altres àmbit geogràfics, sempre i quan excloem de la llista productes com el petroli, l'arròs o el cafè, entre altres. Cal tenir ben present aquesta realitat perquè la comercialització de productes manufacturats dona feina a moltes capes de població, i quan hi ha habitants a l'atur l'impacte a nivell local és gran.

Segurament que els més interessats en la globalització i en la construcció d'Europa com actor global pensen, en llegir aquestes línies, que poso sobre la taula evidències i troben a faltar grans qüestions, com quin és el camí a seguir per integrar en una mateixa entitat política col·lectius humans tan diferents, quina ha de ser l'arquitectura institucional de la UE, o el gran repte de la globalització a Europa: com traslladar els valors democràtics europeus que fins ara s'han amollat bé en els sistemes estatals (amb totes les deficiències i imperfeccions que hi puguin haver) a una entitat supranacional. O potser preguntes tan bàsiques com si la UE realment serveix per mantenir els drets dels ciutadans o és un sistema de control de les grans elits continentals. Aquest espai web neix, precisament, per seguir els moviments dels grans partits a nivell europeu de cara a les eleccions del 26 de maig i analitzar com la política de la UE afecta la nostra quotidianitat. Europa ha de preocupar perquè vostè, apreciat lector, n'és un ciutadà més.