Sembla que se'n riguin a la cara. El president francès, Emmanuel Macron, i el segui de primers ministres que s'alineen al seu costat van fer un exercici de cinisme ahir a l'afirmar que de cap manera el candidat a la Comissió Europea escollit pels ciutadans s'ha de convertir matemàticament, després de comptar els vots el 26 de maig, en el president d'aquest organisme. Ho van dir en la cimera de caps de govern que va tenir lloc a la ciutat romanesa de Sibiu, a Transilvània, la terra del xupa sang Dràcula. En la campanya electoral de les eleccions europees del 2014, els partits van designar per primer cop aspirants a presidir la Comissió Europea, l'organisme que ostenta el poder executiu de la EU. És a dir, el govern descafeïnat d'Europa. Els caps de cartell continental van participar en els debats que plantejaven els grans reptes de la Unió i els partits van fer una incipient campanya dirigida a la totalitat dels europeus. Aquest cop s'ha repetit la mateixa fórmula.

El president de la Comissió ha de ser ratificat pel Parlament Europeu i els estats membres. No només Macron va desvincular la designació d'aquest important càrrec comunitari, indirectament vinculat a uns resultats electorals, sinó que també ho va fer el mateix Donald Tusk, president del Consell Europeu (l'organisme que representa els estats en l'organigrama institucional de la UE) i primers ministres de països com Luxemburg i, fins i tot, Espanya. ALDE, el partit liberal europeu, també s'ha mostrat en contra de l'anomenat Sptizenkandidat, o candidat principal. No cal enganyar ningú. Les eleccions europees no són unes presidencial i les institucions comunitàries no responen a la necessitat de democratitzar la UE sinó als interessos d'un club d'estats, tocats per la globalització, que s'aferren al poder per evitar perdre pes al món. El compromís, nascut en les eleccions europees del 2014, de vincular la designació del president de la Comissió als resultats electorals podria ser, simplement, un maquillatge i una juguesca d'il·lusionisme polític per fer veure que es fan passos endavant a l'hora d'escoltar la ciutadania europea. Però també es podria interpretar com un gest d'obertura.

El president sortint de la Comissió, Jean-Claude Juncker, va haver de batallar durant unes setmanes, fa cinc anys, pel seu càrrec perquè un cop recomptats els vots i donar una majoria al Partit Popular Europeu, hi havia caps d'estats que posaven en dubte que ell, que havia estat el candidat escollit pel seu partit a nivell continental, hagués d'ostentar el càrrec. La majoria d'eurodiputats del Parlament Europeu van amenaçar amb un bloqueig institucional si Juncker no era designat finalment i si les eleccions es presentaven, en realitat, com una farsa. Es plantaran aquesta vegada si els estats maniobren contra del que diguin les urnes? Ho haurem de veure. En tot cas, la democratització d'Europa encara s'ha de construir, i segurament la millor manera de fer camí en aquesta direcció és començar a creure en les eleccions europees, perquè si alguna cosa sabem els catalans és que el futur es comença a edificar posant urnes malgrat hi hagi forces que remin en la direcció oposada.

Com ha de ser la integració europea i de quina manera els ciutadans poden guanyar protagonisme són debats que obrirem en els propers dies, de la mateixa manera que es posaran punts sobres les "i" sobre l'espai públic comú continental. Macron també estarà en el punt de mira perquè malgrat que a vegades se li escapen frases com la d'ahir, té una posada en escena europeista, encara que proposi l'Europa dels oligopolis i les elits, i en ocasions sembla decidit a liderar un projecte continental. Ahir, dia d'Europa, i a dues setmanes vista de les eleccions, els caps d'estats es van reunir per començar a dibuixar la propera legislatura a la UE abans de que la ciutadania voti. Ningú, a part dels estats grans i els poders que els sustenten, lluitarà pels seus interessos?