El Tribunal Europeu de Drets Humans va rebutjar ahir la demanda presentada per l'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont, l'expresidenta del Parlament Carme Forcadell i 74 diputats més contra l'anul·lació del ple d'octubre del 2017 en què s'havia de declarar la independència de Catalunya.
La Cort europea afirma en la seva decisió que la suspensió que va ser dictada pel Tribunal Constitucional calia «en una societat democràtica» per «mantenir la seguretat pública, la defensa de l'ordre i la protecció dels drets i llibertats aliens».
Afegeix la decisió de la sala tercera del Tribunal d'Estrasburg que la demanda presentada per l'advocat Andreu Van den Eynde està «manifestament mal fundada». La «ingerència» en el dret dels demandants a la llibertat de reunió «pot ser considerada raonablement» com a resposta «a una necessitat social imperiosa».
Després del referèndum il·legalitzat de l'1 d'octubre, dos grups parlamentaris -Catalunya Sí Que Es Pot i la CUP- van demanar a la mesa del Parlament que convoqués una sessió per avaluar els resultats de la consulta. La mesa ho va acceptar i va planificar la reunió per al 9 d'octubre, però els altres grups s'hi van oposar amb l'argument que s'infringia el reglament de la cambra. Els socialistes van portar el cas davant el Constitucional i van demanar una mesura de suspensió cautelar. Recorda la decisió judicial que Puigdemont va comparèixer davant el ple de la cambra catalana l'endemà, el 10 d'octubre, i «va declarar la independència de Catalunya, que el Parlament va deixar després sense eficàcia legal».
La decisió assenyala que la sessió plenària va ser convocada segons l'article 4.4 de la Llei 19/2017, «suspesa provisionalment el 7 de setembre del 2017 pel Tribunal Constitucional», per la qual cosa va quedar «temporalment inaplicable».
La decisió de la mesa del Parlament de convocar el ple «va suposar un incompliment manifest» de les decisions de l'alt tribunal que tenien com a objectiu «la protecció de l'ordre constitucional».
Entre els demandants, hi ha els que van ser membres de Junts pel Sí i la CUP, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Turull, Dolors Bassa, Antoni Comín, Anna Gabriel, Marta Rovira, Lluís Llach, Roger Torrent, David Bonvehí i Germà Gordó.
En la seva demanda, van al·legar que la suspensió del ple «va constituir una vulneració del seu dret a la llibertat d'expressió i de reunió, en la mesura en què no van poder expressar la voluntat dels electors que van participar en el referèndum».
Després del referèndum de l'1-O, tots dos grups van demanar a la taula del Parlament que convoqués un ple per valorar els resultats. Aprovada la convocatòria, 16 diputats socialistes van recórrer en empara davant el TC perquè el ple «atemptava contra el dret d'exercir les seves funcions públiques sense pertorbacions i van recordar que la sessió tenia com a objectiu la declaració d'independència». En suspendre el ple, el TC va recordar que la missió del Parlament era «representar el conjunt de la població i no només certes forces polítiques, fins i tot si eren majoritàries a la Cambra».
El Tribunal d'Estrasburg ja va rebutjar el 4 d'octubre passat una demanda de l'advocada Montserrat Aumatell i Arnau, una organitzadora del referèndum del 1-O, i té pendent examinar si admet o no una vintena de demandes relacionades amb el procés sobiranista de Catalunya.
Picabaralla Boye-Van den Eynde
La decisió va provocar un tuit de l'advocat de Puigdemont, Gonzalo Boye, amb relació a la sentència. Boye responia un tuit de l'exconseller manresà Josep Huguet en què alertava de la complexitat del recurs a Europa. «Això de la via jurídica europea no serà un camí de roses com vaticinaven advocats que han acabat fent de polítics», deia Huguet. Boye justificava la decisió del tribunal insinuant que l'advocat Andreu Van den Eynde (lletrat d'Oriol Junqueras i Raül Romeva i autor de la querella tombada) no havia «fet els deures».
En el seu tuit, Gonzalo Boye convidava Huguet a preguntar-se qui havia redactat la demanda, apuntant a Van den Eynde: «el TEDH i el TJUE són llocs molt tècnics on s'ha d'anar amb els pantalons al seu lloc». «Com bé saps el representant dels demandants no és necessàriament el redactor», es justificava en resposta Van den Eynde.
