31 de maig de 2019
31.05.2019
Regió7

Última sessió de cinema al Suprem

El judici al Procés queda a punt per a la fase definitiva amb una jornada atípica que Marchena devia trobar estupenda

31.05.2019 | 00:15
Acusats contemplant vídeos en una de les pantalles del Tribunal Suprem, dimecres

Ientrada la tarda, Marchena va dir abandonin la sala. Ho havia ordenat unes dues-centes vegades en gairebé mig centenar de sessions, però dimecres era diferent: durant tres dies, la sala de plens del Suprem havia estat un cinema sense crispetes, un cinefòrum sense debat, i el judici del segle havia quedat enllestit per sentir conclusions i esperar sentència. Ja no hi hauria més testimonis ni més vídeos. «Estupendo», devia pensar Marchena. La funcionària que seu a la primera fila del públic es va girar cap als assistents i els va indicar la porta amb expressió impacient; els acusats també es van alçar i es van tombar cap als visitants per caçar una darrera mirada, una salutació, un petó en l'aire. En un minut tot el públic era al carrer. Els advocats famosos anaven sortint i algú s'atrevia a demanar-los una selfie.

El Tribunal Suprem ocupa un antic convent de l'orde de les Saleses reformat per a la nova funció. L'edifici és al bell mig de Madrid i acull una àmplia varietat de sales i tribunals. De l'antic ús religiós en queda un gran pati que fou claustre i una esplèndida església barroca, que vindria a ser una sala complementària on es pot presentar un darrer recurs si han fallat totes les instàncies anteriors.

El públic que assisteix al judici del Procés entra per l'accés lateral que també fa servir el personal que treballa a l'edifici. Els visitants que arriben d'hora poden entretenir l'espera veient desfilar per davant seu uns vestits i uns pentinats indistingibles dels que predominen a tota la zona pija de l'entorn, plena d'oficines de grans empreses. Res a veure amb el clixé del buròcrata amb aspecte de revisor de la Renfe. L'alt funcionariat judicial és una elit. I un poder.

Un cop superat el detector de metalls i lliurat el mòbil, el públic és conduït a un passadís on continua esperant sota vigilància d'un policia nacional. Dimecres hi havia unes setanta persones, una bona part convidades per les famílies dels presos, que durant la pausa del migdia tenen dret a passar un quart d'hora a la sala on els presidiaris esperen la represa de la sessió. Entre ells hi havia cares conegudes de la intel·lectualitat independentista, del món sindical i del Govern. Absolutament tothom parlava en català.

Arribat el moment, el grup és conduït cap a la sala de plens travessant l'enorme vestíbul de l'entrada principal, on una escala monumental i un barroc espatarrant recorden a l'observador per a què serveix l'arquitectura en mans del poder. Catedrals, palaus reials o edificis judicials, tant se val: el missatge que han de transmetre sempre és el mateix: «Et queda clar qui mana?»

La primera sensació que va tenir qui signa quan va entrar a la sala de plens va ser que, a diferència del que acostuma a passar en aquests casos, per la televisió no sembla més gran. Però en directe sí que és més intimidadora.

A sobre de la porta d'entrada hi ha una placa amb una admonició en llatí, però posats a esculpir a la vista de tothom un advertiment en llengua estrangera hauria estat més escaient posar-hi «This is Anfield». Efectivament, aquí hi juga el Liverpool, i sembla un lloc poc propici per als equips que pretenen competir oposant a la força de la realpolitik un joc humanístic minimalista dissenyat a l'estil del Nick Havanna. Al sostre, una gran pintura deixa clar que no hi ha cap interès a dissimular l'afany intimidatori: una senyora guia dos cavalls blancs sobre uns desgraciats infrahumans, entre ells un home que branda un ganivet ensangonat i una dona amb expressió embogida que escanya una criatura amb les seves pròpies mans. Les dues làmpades tenen un centenar de bombetes cadascuna, i els marbres de les parets són de cinc colors diferents. No és estrany que les imatges de televisió surtin tan saturades: les pobres càmeres no aconsegueixen ni a enfocar.

Quan el públic s'asseu, totes les parts ja són al seu lloc. Alguns acusats observen amb més interès que altres qui hi ha entre el públic. Tots semblen animats i fan bona cara. Sovint xiuxiuegen entre ells. Oriol Junqueras és el menys comunicatiu; Jordi Cuixart i Josep Rull, els més riallers; Carme Forcadell, que justament aquest dia feia 64 anys i potser per això té un aire una mica tristoi, va elegantment vestida amb un conjunt negre amb punts blancs i unes sabates de taló alt de color bordeus, que fan joc amb els entapissats de la sala. No són unes sabates per caminar gaire però, malauradament, s'ho pot permetre: per anar de la cel·la a la furgoneta, de la furgoneta al tribunal, del tribunal a la furgoneta i de la furgoneta a la cel·la es podria posar unes botes de patinar sobre gel i no notaria la diferència.

Vídeos on passen coses en una llengua que els jutges no entenen


El dia anterior els fiscals van jugar amb la indolència de qui creu que té el partit guanyat i no es van dignar ni a identificar les dates i els llocs dels vídeos que presentaven. Semblava que una cosa així no podia tornar a passar, però sí, dimecres va passar un altre cop. Repetir un fracàs mai no és impossible, sobretot a Anfield.

Les quatre pantalles de la sala van exhibint els vídeos i es van sentint declaracions i crits que els jutges no entenen. Sí, ho tenen traduït i transcrit, però aquest és un dels elements més poderosos de l'escenificació: jutges valorant proves en una llengua que no entenen i que no permeten que es parli a la sala. Magistrats i fiscals no saben pronunciar els cognoms de molts dels acusats i dels seus testimonis. En un bàndol, tot Jordis i Joseps; en l'altre, tot Antonios i Jaimes. Sense cap excepció. La imatge que al Suprem hi ha un grup nacional jutjant-ne un altre és impossible de passar per alt. Naturalment, el que es jutja és molt més complex que tot això. Però això hi és, i l'escenografia ho fa evident.

A les 12 en punt Marchena ordena una pausa. N'hi haurà una de més llarga per dinar. Durant el descans, els advocats, els periodistes acreditats, els visitants i els acusats que estan lliures (Mundó, Vila i Borràs) poden comentar la jugada a la galeria que dona al pati, acolorit per uns rosers llampants. L'ambient és animat i els comentaris són monocolors. Com va ser-ho Lledoners, el Suprem també és un punt de trobada processista.

Les gravacions es van projectant a bon ritme, sense dubtes ni interrupcions. Entre aquestes torna a aparèixer un dels tres vídeos que les parts van treure de Regió7, i que ja van ser projectats el dia anterior, amb el logotip del diari prou visible. El repetit és el de l'institut Quercus, d'on va sortir la foto de portada de Regió7 del dia 2 d'octubre. Les imatges més contundents generen alguns xiuxiuejos, però l'espai és tan gran, i els entapissats són tan esponjosos, que els murmuris no se senten.

Entre els vídeos de l'acusació i els de la defensa, que són els majoritaris avui, hi ha diferència, però tampoc no tanta. El que realment fa la diferència és que, on uns hi veuen policies colpejant persones indefenses que estan exercint el dret a la resistència passiva, els altres hi veuen gent desobeint la policia amb plena consciència i premeditació. Hi ha coses que no es poden demostrar.

Els jutges es mantenen atents a les pantalles, amb una actitud respectuosa en tot moment que no pot ocultar un profund avorriment. En un moment donat, cinc alhora s'aguanten el cap amb les mans, un gest coreogràfic que van repetint una vegada i una altra buscant totes les combinacions possibles d'encaix entre els dits i la mandíbula; en alguns moments, sembla que simulin el gest de parlar per telèfon, cosa que, quan coincideix que ho fan dos al mateix temps, provoca un efecte còmic perquè sembla que s'estiguin trucant.

Els acusats dediquen als vídeos una atenció desigual. El més aplicat és, sense cap mena de dubte, Carles Mundó, que s'asseu de costat per encarar frontalment la pantalla que té més a prop i s'hi manté concentrat sense moure ni un múscul. Jurista amb experiència als tribunals i exconseller de Justícia, Mundó escaneja les proves amb meticulositat clínica com si el jutge fos ell.

Marchena gaudeix feliç de la placidesa d'aquesta última sessió de cinema. La cara tirànica que ens ha mostrat quan algunes petites pessigolles han activat el seu hipersensible orgull de magistrat intocable està ben oculta aquest dimecres. En aquesta sessió llueix el Marchena exquisidament cavallerós que va decorant les seves intervencions amb un «estupendo» aquí i un «magnífico» més enllà. En té moltes oportunitats quan, ja esgotat l'arsenal audiovisual, tots els advocats fan les darreres postil·les de cara a la presentació de conclusions que començarà el 4 de juny. La majoria li parlen amb les orelles baixes com a ell li agrada, i ell els recompensa amb una obsequiositat litúrgica i entrenadíssima. I fet tot això, el judici passava a una altra fase, la decisiva. Altres dies el president del tribunal ha posat punt final a la sessió dient «desallotgin la sala» com si hi hagués un incendi o un tumult revolucionari. Però dimecres va optar pel llenguatge dels naufragis. I, entrada la tarda, Marchena va dir abandonin la sala.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit