Diverses defenses van admetre ahir que els acusats van cometre un delicte de desobediència, no castigat amb penes de presó, però van negar categòricament que hi hagués malversació, sedició ni la versió «postmoderna» de la rebel·lió amb què la Fiscalia «innova», sense exèrcit, ni armes, ni aixecament violent tumultuari.

Una setmana després d'escoltar les acusacions, el tribunal del procés va donar pas als informes orals dels lletrats d'Oriol Junqueras, Raül Romeva, Joaquim Forn, Jordi Turull, Josep Rull, Jordi Sànchez i Carles Mundó, que van abordar des de punts de vista divergents l'«absurda» acusació de rebel·lió de la Fiscalia, que a partir de «tres casos de violència» construeix l'«apocalipsi».

Els quatre mesos de judici han servit a les defenses per reconèixer que a la tardor del 2017 sí que es va delinquir a Catalunya. Hi va haver desordres públics, resistència a l'autoritat i una «desobediència de manual» que tots admeten, llevat del lletrat de Mundó, ja que les resolucions del Constitucional no tenen res a veure amb el seu client perquè mai no va ostentar la condició de diputat del Parlament. El problema, segons el lletrat de Junqueras, Andreu Van den Eynde, és que «s'està confonent la desobediència amb la rebel·lió» perquè «rotundament» no es van donar les condicions que exigeixen el tipus de la rebel·lió. Ni hi va haver violència ni es va proclamar la independència. Perquè la rebel·lió exigeix violència «explícita» i «no la violència normativa o potencial» que caracteritza la interpretació «postmoderna» que fa la Fiscalia per innovar una rebel·lió sense armes i sense entrar en combat. «Només soroll i exageració», va resumir Van den Eynde, l'únic que va parlar de «causa general». Qui millor ho va resumir va ser Jordi Pina, lletrat de Turull, Rull i Sànchez: «La violència per aconseguir la separació d'un territori d'un país són escopinades, llançaments de tanques, tres pedres o un discapacitat que llança puntades de peu a ter-ra? Això és la violència necessària per doblegar l'Estat quan els tipus penals parlen d'armes, tropes, força armada i foc?».

Tots van rebatre la Fiscalia quan va qualificar de «cop d'Estat» allò succeït a Catalunya, perquè un delicte tan greu com la rebel·lió exigeix una resposta de l'Estat a l'altura i el Govern no va impulsar un estat d'excepció, ni va mobilitzar l'Exèrcit, ni va reforçar les infraestructures crítiques. De manera que, com va dir el lletrat de Forn, Xavier Melero, «el que no es pot fer és trivialitzar el concepte de violència» perquè «és una falta de respecte als morts de tots els conflictes militars». «Indignació, la que vulguin. Violència, zero», va emfatitzar Van den Eynde, per a qui allò que construeixen les acusacions no és res més que «una fal·làcia», basada a «agafar dues imatges i muntar una categoria» posant com a exemple els vehicles de la Guàrdia Civil el 20-S: «Tenim dos cotxes destrossats i ells parlen de l'apocalipsi». Segons el seu parer, llevat de «tres casos de violència» impulsada per «grupuscles», el que va succeir va ser que «la gent va sortir un dia a protestar i un altre a votar», sense intenció d'«enderrocar» l'Estat.

Amb vehemència, Pina va retreure als fiscals que no hagin precisat en quin moment es posa en marxa el delicte de rebel·lió, que requereix com a condició sine qua non un aixecament públic violent de la ciutadania i sense això «no tenim res», només «protestes».

Per desactivar la rebel·lió no només van desmuntar la violència, sinó que van rebaixar el to de la declaració unilateral d'independència del 27 d'octubre. Melero va ser el més categòric. «Diguin el que vulguin» els polítics, va dir el lletrat de Forn, «el Govern no va fer cap declaració d'independència» formal perquè «no tenia capacitat per imposar per la força cap marc normatiu» i l'exemple més evident és que «el 155 va ser acatat de manera immediata, va funcionar perfectament».

Els lletrats també van intentar desarmar l'acusació de malversació, encara que van ser Pina i Josep Riba, lletrat de Mundó, a qui va correspondre combatre les tesis de les acusacions. Pina va retreure a la Fiscalia que digués «injustament» que els acusats van fer de la Generalitat el seu «mas» quan, segons el seu parer, la malversació no té cabuda perquè no s'ha provat que hi hagi factures, encàrrecs o compromís de despesa; mentre que Riba va dir que l'única cosa que es pot imputar a Mundó és haver donat l'ordre de no gastar «ni un cèntim» per al referèndum. D'acord amb Pina, Van den Eynde també va negar que les despeses imputades als seus clients anessin a parar a l'1-O, i Melero va recordar que les despeses del departament de Forn van ser aprovades pel Govern.

Com a tancament dels seus al·legats, Van den Eynde va fer ressaltar l'oportunitat del tribunal de «tornar la pilota a la política»; Melero es va referir a la pel·lícula «Amanece que no es poco» per confiar que sigui possible reconstruir una Espanya «en la qual només ens discutim per William Faulkner»; i Pina, després de demanar la llibertat dels seus clients, els ha dit: «Sigui quina sigui la sentència podeu estar tranquils, sou gent de pau».