17 de agost de 2019
17.08.2019

L'escenari del foc

El paisatge que ha propiciat els grans incendis de vegetació no apareix automàticament després de la fil·loxera o de la industrialització

16.08.2019 | 23:38

La Catalunya Central és un espai de transició entre el litoral –amb les corresponents serralades– i el Prepirineu i el Pirineu. Tot i que majoritàriament correspon a la Depressió Central catalana, hom podria deduir –equivocadament– que es tracta d'un espai pla. Res més lluny d'això, llevat de la part oest, que és el lloc on comencen les planes de ponent. Unes discretes planures a Osona, al Bages i a la conca d'Òdena són tota la contribució a un espai de més fàcil conreu.

Ben a l'inrevés, trobem un ter-ritori ple de serralades, turons i tossals, pujols i petits altiplans, valls i rases, torrents i rius escar-ransits (però ferotges, si cal). És la varietat que tenim a la Catalunya Central: en poc més d'una hora de viatge amb cotxe des de Manresa hom pot anar a la platja o a esquiar. Un privilegi que no valorem prou.

Les comarques centrals (Bages, Osona, Berguedà, Solsonès i Anoia) han estat treballades pels agricultors des de temps remots, potser des de fa 12.000 anys. Atès que les possibilitats modificadores del territori dels primers transformadors del paisatge eren minses, podem establir que ha estat en les darreres centúries –i especialment des de fa 200 anys– que el paisatge ha canviat de debò: per infraestructures i per agricultura/ramaderia.

En els darrers cent cinquanta anys les modificacions han estat importants i definitives pel que fa als incendis de vegetació. El paisatge rural de les comarques centrals catalanes ha canviat molt. Després d'un màxim agrícola derivat d'un màxim demogràfic, a partir de la segona meitat del segle XIX i principi del segle XX la industrialització de les conques del Cardener/Llobregat i del Ter generen un primer èxode de la masoveria a la fàbrica. Aquest fet coincideix amb l'expansió de la fil·loxera i la ruïna de la vinya després de la riquesa que havia portat i de la quantitat de feixes que s'havien construït per aplanar el terreny i fer-lo apte per al conreu.

La industrialització de les comarques centrals i la fil·loxera són dos fets que no tenen res a veure entre si tot i que són vectors que prenen el mateix sentit: l'abandonament rural. La fil·loxera va entrar a França pel port de Bordeus l'any 1863 i va castigar tremendament les vinyes franceses. Els comerciants gals van haver de comprar vi a fora (especialment a Catalunya) per servir pel propi consum i les exportacions. Aquí es va viure la febre d'or del vi, com diu el doctor Llorenç Ferrer. L'explicació que dona respecte a la vinya és molt escaient per la descripció que volem fer d'aquest espai: «El secret del Bages ha estat senzill durant segles: era la comarca més a l'interior de Catalunya on la vinya es feia bé i s'obtenia un vi adient. Ni el Berguedà, ni la Cerdanya, ni Osona, ni la Segarra, ni l'Urgell són terres de vinya». El 1890, la producció de vi a la comarca del Bages –segons J. Oliveras– va ser de 462.400 hectolitres. Finalment, la fil·loxera va arribar el 1892 al Bages i es va fondre l'efímer progrés.

Actualment, després dels grans incendis de vegetació de final del segle XX, trobem les parets seques i les feixes que havien format les vinyes. Ara, plenes de pi blanc, el gran oportunista que ocupa tots els espais que se l'hi deixen. Aquesta vegetació (pi blanc, alzina, pinassa i fins i tot roures) és enormement resistent a la sequera. Són espècies que viuen amb molt poca aigua. Això, però, també comporta una enorme fragilitat davant del front de foc. Resisteixen la calor i la sequera, però, com que no disposen d'aigua en el seu contingut, s'encenen i propaguen el foc amb gran intensitat.

La industrialització d'aquest territori proposa una altra forma de vida per a les famílies que abans vivien en masoveries. La fàbrica (tèxtil) ofereix un sostre, escola i servei religiós, un sou fix i segur i feina per a ambdós cònjuges. Aquest és el segon vector que va de l'espai rural cap a l'urbà (o cap a les colònies).

Tot i que a final del segle XIX l'aspecte sanitari encara és molt deficient i sovint les defuncions superen els naixements, el nombre de naixements augmenta a Manresa de 358 (l'any 1871) a 611 (l'any 1900). Explica el doctor Josep Oliveras: «Per a l'any 1876 es disposa d'una estadística de les fàbriques de Manresa, segons la qual, aquestes, en nombre de vint-i-una, sumaven una força motriu de 861 cavalls, ocupaven 2.065 obrers i produïen de l'ordre dels 22.288 kg setmanals de filats i unes 2.639 peces setmanals de teixits. Això per una població de poc més de 18.000 habitants».

El paisatge que ha propiciat els grans incendis de vegetació de la segona meitat del segle XX (i que perdura en l'actualitat) no apareix automàticament després de la fil·loxera o de la industrialització a les colònies vora els rius o a les poblacions. És un procés que vol temps. Un conreu abandonat tarda uns quants anys a fer-se especialment vulnerable als incendis. Primer es converteix en un ermot sense valor. Després, el pi blanc –gran oportunista en aquestes contrades– tendeix a ocupar l'espai que abans era de l'alzina o del roure i deixa viure al seu voltant –perquè el sol hi penetra– arbusts, herbes i bardisses. Després ha de créixer i, si continuéssim el procés, les alzines, lluitadores lentes però eficients, recuperarien l'espai dels pins i aquests tornarien a desaparèixer ofegats per l'ombra de les primeres. A mig camí d'aquest procés, però, apareix l'incendi!

Els pagesos vells de la serra de Castelltallat penalitzaven el solell fent cremes a l'hivern per tenir pastures a la primavera. No volien el pi blanc, inútil i que feia nosa. Altra cosa eren les obagues: pinassa, sobretot, i també alzines i roures. Això donava benefici.

Encara un fet més per entendre per què els incendis de vegetació més importants de Catalunya en els darrers anys s'han iniciat al vessant sud de la serra de Castelltallat: el 1859 s'inaugurà l'estació de ferrocarril de Manresa, en posar-se en servei el tram Terrassa-Manresa del ferrocarril de Barcelona a Saragossa. Ja el 1857 s'havien establert les condicions per a la continuïtat de la línia fins a Saragossa. El tren va arribar a Lleida el 1860. Per la construcció de bona part del tram entre Manresa i Calaf i, potser més enllà, es van aprofitar els roures de la serra de Castelltallat per fer les travesses que suportaven la via.

Un paisatge on domina el pi, sec a matar durant l'estiu i a punt per cremar intensament. Els resultats de l'abandó rural i el creixement del bosc es comencen a manifestar en els incendis del 1960, per mantenir un augment fins a la dècada del noranta, en què els resultats són catastròfics. I encara no hi hem posat remei!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Patrocinat per nom

Loteria de Nadal 2019

L'últim El més llegit