Una de les ocurrències que millor acollida va tenir quan Boris Johnson va aconseguir el juliol ser el successor de Theresa May sostenia que, semblant-se a Trump com un bessó, resultava més perillós perquè era més intel·ligent. Acaba de demostrar-ho. Trump s'enfanga un dia i un altre en fragoroses iniciatives de taula rasa que naufraguen al Congrés o ensopeguen amb els tribunals abans de néixer. Johnson, per contra, en comptes d'enderrocar els límits ha optat per la vella trampa camperola de desplaçar-los uns pams: ha utilitzat un mecanisme banal -el tancament de sessió parlamentària, que sol durar d'una a tres setmanes-, l'ha engreixat quinze dies i ha deixat l'oposició gairebé sense temps per fer-lo fora o vetar un Brexit sense acord abans del 31 d'octubre.
L'última vegada que un govern va fer una jugada similar va ser el 1948 i el presidia el laborista Attlee. Així que no només hi ha precedents, sinó que porten la marca de l'adversari. Johnson és un home agosarat i té aquesta intel·ligència atabalada del vividor rosset que pot estimbar un país a cop de riallers copets a l'esquena. Convé, però, precisar dues qüestions. La primera és que l'èxit de la seva estratagema no està garantit. Recursos judicials, iniciatives populars o un ús intel·ligent de la setmana que hi haurà entre la tornada a l'escó dels diputats i el tancament de la sessió poden aturar-lo. La segona, ja d'urgència, apunta precisament l'oposició. Fins a quin punt el laborisme és flexible per constituir a l'últim moment una majoria que faci fora el primer ministre, sostingui un Govern de transició que aconsegueixi una altra pròr-roga de Brussel·les i, a més, eviti ser aixafada per Johnson a les urnes? L''posta no només és molt elevada. Es basa més en l'aptitud de Corbyn per entendre que, tot i que no li agradi, potser no és el triat per liderar-la.
