Van tocar les 17.14 i les enxanetes dels Tirallongues i de la colla castellera de TirallonguesSantpedor. Pocs minuts més tard, una estelada gegant cobria els caps dels bagencs, que, com a mínim, eren els 3.300 que van baixar amb els 60 autobusos organitzats per l'ANC. Juntament amb els del Moianès, els manifestants del Bages omplien el tram 9, al carrer de Tarragona.
A diferència de l'any passat, en què la gent es va trobar una mica perduda perquè no sentien les indicacions i missatges que es donaven des de l'organització, enguany es va instal·lar un sistema de megafonia amb altaveus a cada tram. Hi havia una potència alta. Els activistes, polítics i membres de la societat civil que van anar passant per l'escenari van coincidir en el fet que el d'ahir, va ser l'11 de setembre més dur dels últims temps, tot i que coincident també en la perseverança.
Les xifres oficials de la Guàrdia Urbana de Barcelona indiquen un davallada d'assistents, però al tram 9, el de bagencs i moianesos, hi havia una alta densitat i es va haver de restringir l'entrada al centre comercial de Las Arenas, ahir tribuna privilegiada de la mobilització.
La desmotivació del Bages
Els misssatges de les diferents intervencions eren d'esperança. Ara bé, enguany, segons el que explicaven els concentrats, els mancava l'emoció d'altres edicions.
Si bé molts d'ells tenien clara la seva lluita, la majoria creia que l'estancament de la política estava provocant una desmotivació general i unes esperances cada cop menys clares.
Ignasi Sibila, de Manresa, s'entristia en pensar que «ja no estem tan units ni políticament ni socialment», i estava convençut que és el poble qui ha de tirar la situació endavant. «Ho hem de fer pels presos, per tot el que han fet ells per a nosaltres».
Una de les imatges més recurrents de la jornada d'ahir va ser la de les famílies, com és el cas de Jordi Camprubí i Montse López, que dinaven asseguts amb els seus fills en una vorera mentre esperaven que el tram s'anés omplint. La parella venia de Castellgalí i estaven segurs que «els catalans acbarem sent independents», «però nosaltres no ho veurem», deia Camprubí tot mirant els seus dos fills petits a qui atribuïen la responsabilitat final d'aconseguir l'objectiu.
Neus Morera, manresana de 71 anys, seia en una cadira al mig del carrer Tarragona i, tot i que se sentia decebuda amb els polítics, creia que calia «seguir fent pinya tots junts i anar a les diades», una opinió compartida per Josep Carol, un jove de 20 anys que admetia ser a la diada «per compromís i dignitat. La situació no ho mereix, però al final és un dia on cal que tots anem a la una», deia mentre mostrava una esperança agredolça a la qual s'hi afegien altres veus consultades.
