La manifestació arribava en un clima d'inquietud. En plena redacció de la sentència es temia una punxada a causa de les batusses entre partits i de l'enfrontament d'alguns polítics amb la direcció de l'ANC. La por al fracàs ha imposat una treva amb gestos com la crida a la participació signada pels presos de JxCat i ERC, mentre la presidenta de l'ANC es mossegava la llengua, just fins ahir. Al final, les xifres indiquen una davallada: 600.000 persones contra el milió de l'any passat. Però la retransmissió de TV3 ha projectat una imatge de multituds capaç de tranquil·litzar convocants, manifestants i partidaris que s'ho miraven des de casa, i aquesta percepció compta molt, a desgrat que els plans que mostraven atapeïment de persones i senyeres s'alternessin amb altres de gent dispersa i fins i tot asseguda, que l'espectador pot catalogar com a anecdòtiques o com a essencials.

Més enllà de xifres i percepcions, un examen desapassionat constata nivells d'entusiasme menors que en altres anys. S'ha notat que una part de l'assistència estava moguda per un sentit del deure; gent que no es perdonaria a ella mateixa quedar-se a casa amb els presos a la presó i els exiliats a l'exili. Imperatiu moral que s'imposa a l'empre-nyada contra els dirigents polítics i a un cert cansament. No hem d'oblidar que aquesta és la vuitena gran manifestació des del 2012, i que entremig s'han viscut dos referèndums i unes eleccions plebiscitàries sense que la independència es vegi més a prop. És legítim preguntar-se per a què serveix manifestar-se, i la resposta més lúcida és que deixar de fer-ho seria encara pitjor per al projecte.

Des que el 1980 el Parlament va declarar «Festa Nacional de Catalunya la Diada de l'11 de setembre», els partits que no veien clar el fet nacional anaven als actes institucionals perquè no desafiaven el model constitucional. Però els darrers anys al programa institucional li ha aparegut una estelada, i els partits no sobiranistes han deixat d'anar-hi. Tanmateix la Diada institucional empal·lideix al costat de la manifestació de la tarda. Tan bon punt es posa en marxa, tota la resta d'activitats de la jornada perd interès informatiu. La d'enguany ha tornat a ser exclusivament independentista, ja que no hi han anat els Comuns, per tercer any consecutiu. Ara mateix el partit d'Ada Colau està més en contra que a favor de l'objectiu dels manifestants (els seus independentistes han anat abandonant la formació). En canvi, ha anat a l'acte d'Òmnium al l'Arc del Triomf que reclamava absolucions al judici del Procés.

Des de l'escenari de l'avinguda Maria Cristina -camises i samarretes arrugades en molts dels oradors: era un missatge?- i des dels carrers que formaven sobre el mapa la imatge d'un cometa de manifestants, s'ha exigit la unitat. «Unitat popular i estratègica per la independència», en precisa síntesi del berguedà Titot. No és cap novetat, s'ha reclamat en Diades anteriors, i els partits li han fet un cas relatiu, perquè és d'aquelles coses més fàcils de demanar que d'aconseguir. En política això sol passar.

La manifestació ha estat menor que l'any passat però, de totes maneres, massiva i exigent, i palesa que l'independentisme continua mobilitzat, però avui és l'endemà, els nens tornen a les escoles, la unitat sobiranista continua en l'aire i hi ha sentors d'avançaments electorals. Si es confirmen, les xifres que comptaran seran les que ofereixin les urnes.