L'Amazones es crema. Des de començament d'any s'han registrat uns 75.000 incendis només al Brasil. El 85% més (gairebé el doble) que el 2018. Es crema també la selva a Bolívia i a Paraguai. I l'amenaça plana sobre tota la conca amazònica. Un pulmó verd del planeta ennegrit per les flames, el fum i les cendres. És el reflex (encara que no només això) de la política de terra cremada posada en pràctica al Brasil pel Govern de Jair Bolsonaro, que ha obert de bat a bat les portes de la selva a agricultors, ramaders, fusters i miners (promovent una desforestació important, basada en bona part en les cremes), i que ha reaccionat a aquesta crisi ambiental, de conseqüències catastròfiques i d'abast mundial, com si no l'afectés, com si es tractés d'un assumpte casolà, com si no estiguessin en joc la major superfície de selva tropical de la Terra (uns 6,7 milions de quilòmetres quadrats), el 10% de la biodiversitat planetària i un baluard fonamental per contrarestar l'escalfament global. Fins i tot s'ha permès culpar dels incendis les ONG conservacionistes, en una delirant pirueta que l'ha deixat en evidència i que remet a aquella faula a la qual Donald Trump va reduir la crisi climàtica.
La selva tropical amazònica és molt poc inflamable. La seva elevada humitat constitueix una bar-rera natural davant del foc. No obstant això, cada vegada pateix més l'assot de les flames. Segons els experts, aquesta circumstància està relacionada amb dos factors: la ramaderia, que propicia les cremes per crear pastures, i les tales, que no només redueixen la superfície de bosc, sinó que el fan més combustible. La pràctica de tallar, cremar i conrear, i tornar a tallar, cremar i conrear és un càncer que pateixen tots els boscos tropicals del món, i no té només l'efecte directe i evident de la desforestació, sinó que altera les condicions climàtiques locals, que es fan més inhòspites per al bosc, alhora que aquest esdevé més obert, sec i inflamable. Com a conseqüència, els incendis es multipliquen exponencialment i es fan més devastadors. I un gran incendi no hi ha qui el pari; per això els experts insisteixen que la lluita contra els focs a l'Amazones s'ha de sustentar en la prevenció i en un canvi del model actual de gestió.
Manifest internacional
Mig centenar d'organitzacions no governamentals d'Amèrica del Sud, encapçalades per BirdLife International, van subscriure el 24 d'agost un manifest en què insten els governs del Brasil, Bolívia i Paraguai, els territoris dels quals s'han vist directament afectats pels incendis (també han arribat a Perú), així com de la resta de països de la regió amazònica, a prendre mesures. La línia d'acció que proposen es basa en tres punts: enviar ajuda de forma immediata per extingir els focs, a petició dels països afectats (Brasil la va rebutjar inicialment, però ara sembla disposat a acceptar-la sempre que l'operatiu estigui sota el seu control); restaurar les zones malmeses i assistir la població i la fauna salvatge afectades pel foc, el fum i la pol·lució (en alguns llocs s'han registrat concentracions de partícules de 170 micrograms per metre cúbic, molt per sobre de les 25 tolerables segons el criteri que estableix l'OMS); i modificar les actuals polítiques que incentiven la desforestació i l'explotació no sostenible dels recursos amazònics.
Una de les pràctiques que més estan contribuint en els últims anys a la pèrdua de selva amazònica, especialment al Brasil, és el cultiu de la soja (emprada, sobretot, en l'elaboració de pinsos per a les vaques, els pollastres i els porcs que es consumeixen a Europa), que ja ocupa una superfície superior a la d'Espanya. Bona part d'aquesta extensió correspon a cultius il·legals. Les plantacions de palma d'oli, que han devastat les selves asiàtiques i centreafricanes, s'han introduït igualment a l'Amazones i es preveu que creixin amb rapidesa. La creació de pastures ramaderes és un altre motor de la desforestació (de gran importància al Brasil, el primer productor de carn del món), i així mateix l'explotació industrial de fustes amazòniques, de les quals Espanya és un dels principals importadors. Totes aquestes pràctiques utilitzen el foc per obrir-se camí. Com a conseqüència, s'emeten enormes quantitats de gasos hivernacle a l'atmosfera, fins a l'extrem que, al Brasil, el 75% d'aquestes emissions es deu a la desforestació per cremes i la seva magnitud és tal que aquest país és el quart del món en emissions de diòxid de carboni.
Problema institucionalitzat
El problema és complex i universal, però en el cas del Brasil, a més, està institucionalitzat. Bolsonaro ha fet una aposta decidida per l'agronegoci i ha donat a aquest grup de pressió el control i la gestió dels recursos naturals. També s'han incrementat les concessions mineres i hidroelèctriques, i els contractes per a l'extracció de gas i de petroli. Segons el Fons Mundial per a la Naturalesa (WWF), el 15% del bioma amazònic i més de la meitat de les àrees protegides de la regió (al voltant de 24 milions d'hectàrees) estan afectats per l'explotació d'hidrocarburs i minerals.
Les carreteres, les vies fèrries i les noves rutes de transport fluvial també contribueixen a la transformació i el deteriorament de l'Amazònia, alhora que fan accessibles (i per tant vulnerables) més zones de la selva, incloses algunes de gran valor ecològic, com les que creua la carretera interoceànica entre Perú i Brasil. Actualment estan en marxa una vintena de projectes de construcció de grans carreteres.
Crisi amb llarga història
Els problemes de l'Amazones fa temps que hi són, però la crisi dels incendis d'aquest any els ha donat visibilitat, ha creat alarma i ha provocat reaccions. A l'oferta d'ajuda del G-7, que va suscitar inicialment una situació molt tensa entre Bolsonaro i el president francès, Emmanuel Macron, s'hi ha sumat l'oferiment del mandatari colombià, Iván Duque, de liderar un pacte per a la conservació de l'Amazònia amb els països que tenen territoris en aquesta regió, i validar-lo davant les Nacions Unides.
La proposta està sobre la taula. I és urgent posar-la en pràctica, i variar el rumb en la gestió de l'Amazones. Si no és així, les projeccions basades en la taxa actual de desforestació indiquen que en poc més d'una dècada haurà desaparegut gairebé un terç de la selva, uns 85,4 milions d'hectàrees. Entre el 2000 i el 2013 ja es va perdre el 4,7% de la superfície forestal amazònica, principalment al Brasil. Recentment s'han identificat sis nous fronts de desforestació a l'Amazònia andina i a l'Escut guaianès.
El problema deriva de les polítiques nacionals de gestió dels recursos naturals, que s'han bolcat en una explotació desmesurada i cada vegada més permissiva, de manera que s'ha generat una pressió insostenible sobre la selva. Com a dada reveladora, gran part dels projectes d'explotació es desenvolupen en espais protegits (que sumen, sobre el paper, la meitat de la superfície de selva amazònica), això si no són desposseïts d'aquest estatut per afavorir l'extracció de recursos.
Repercussió humanitària
I al problema ambiental encara cal sumar-hi l'humanitari, ja que aquesta crisi està tenint una repercussió directa, i sagnant, a les comunitats indígenes (tres milions de persones distribuïdes en 420 tribus), que són desposseïdes de les seves terres, desplaçades i delmades, ja que són freqüents els assassinats (gairebé sempre impunes) dels opositors a les polítiques d'explotació. I és que l'expansió de l'agricultura, la ramaderia i la producció de fusta es projecta sense tenir en compte els indígenes, les seves necessitats i els seus drets.
«L'Amazònia viu dues dicotomies, l'abundància i la violència; es debat permanentment entre la vida i la mort», planteja l'economista equatorià Alberto José Acosta Espinosa en un article de la Revista Crítica de Ciências Sociais. «Durant molt temps la selva amazònica ha estat vista com una reserva de recursos naturals on el capital fa les seves compres a conveniència. La complexitat d'aquest territori fa necessàries noves perspectives i diverses propostes de sortida a la seva possible devastació », afegeix. I conclou: «És urgent pensar en sortides globals i, sobretot, locals per als diversos problemes abans que sigui massa tard. Es necessiten respostes integrals que permetin transitar cap al bon viure i que ens possibilitin pensar en una societat postextractiva i postcapitalista. Desmercantilitzar l'Amazònia és el repte inajornable».
