15 de octubre de 2019
15.10.2019

Un preu molt alt per haver fet teatre

El Suprem conclou que no era rebel·lió, era una simulació per doblegar Madrid, però als protagonistes els han castigat de valent

15.10.2019 | 00:16
Celebració a les escales del Parlament el 27 d'octubre del 2017, després d'aprovar-se la DUI mentre el Senat aprovava l'aplicació del 155

No va ser una rebel·lió sinó un engany, un esquer per aconseguir una mobilització orientada a doblegar la voluntat del Govern espanyol i forçar-lo a negociar. Però tot i això, ahir es van dictar nou penes de presó que van dels tretze als nou anys i en sumen un centenar. Així ho estableix la sentència que tanca el primer judici del Procés, el celebrat al Tribunal Suprem.

La sentència considera que no va haver-hi rebel·lió per dos motius. Un, ja anticipat els darrers dies, és que els episodis de violència dels dies 20 de setembre i 1 d'octubre no formaven part estructural i instrumental dels plans dels acusats. L'altre motiu és que, en realitat, els acusats mai no van voler declarar la independència de Catalunya. El seu veritable objectiu, diu la sentència, era «doblegar políticament la voluntat del Govern d'Espanya», forçar-lo a negociar una consulta popular acordada. En l'apartat de fets provats, la sentència fa una mica de columnisme per dir que «els il·lusionats ciutadans que creien que un resultat positiu de l'anomenat referèndum d'autodeterminació conduiria a l'anhelat horitzó d'una república sobirana, desconeixien que el 'dret a decidir' havia mutat i s'havia convertit en un atípic 'dret a pressionar'».

Aquests punts essencials de la sentència desmunten les tesis de la fiscalia, que defensava l'existència del delicte de rebel·lió, el qual castiga els qui s'alcin «públicament i violenta» per una sèrie d'objectius, entre ells «declarar la independència d'una part del ter-ritori nacional». Cap dels dos requisits es va donar. L'Advocacia de l'Estat va proposar el delicte de sedició, però els magistrats han decidit aplicar unes penes més altes que les demanades per aquesta part. Allà on proposava dotze anys, la sentència diu tretze, i allà on n'eren vuit, s'apuja fins a nou.


El relat del tinent coronel

Els magistrats han dictat penes molt dures –sense arribar al màxim legal– perquè, al seu parer, el simulacre promogut pels condemnats va conduir, mitjançant actuacions il·legals i desobediències, a alçaments ciutadans massius i «tumultuaris». De fet, el tribunal dona per bo l'essencial del relat de la fiscalia, sobre una conspiració entre dirigents polítics i socials per atacar l'ordre constitucional mitjançat una combinació de mitjans i amb repartiment de papers. Accepta l'esquema bàsic proposat pel magistrat instructor i defensat pels fiscals a partir de les investigacions de la Guàrdia Civil dirigides pel tinent coronel Daniel Baena, d'acord amb el jutjat número 13 de Barcelona, en aquells moments en mans del desaparegut Juan Antonio Ramírez Sunyer. Baena i el fiscal Javier Zaragoza van departir amistosament en la patronímica de la Guàrdia Civil a Sant Andreu de la Barca, durant la qual el cos va imposar una medalla pòstuma al magistrat Ramírez.

Seguint aquest relat, els «fets provats» de la sentència es remunten al 2015, quan comencen les «fites fonamentals» de «l'impuls al que es presentava com el camí cap a la independència, amb palmari incompliment de les bases del nostre sistema normatiu», i arriba a l'aprovació de les lleis de Transitorietat jurídica i del Referèndum, les quals «formaven part d'una estratègia concertada pels principals acusats» amb «un repartiment funcional entre els seus protagonistes».

Qui eren els conxorxats? El Govern, la majoria independentista de la mesa del Parlament, i les entitats sobiranistes. El més destacat dels membres del Govern, Oriol Junqueras, té una condemna superior als altres consellers, mentre que Carme Forcadell també ha estat condemnada a més temps de presó que els consellers que, com ella, no acumulem malversació. Els expresidents d'ANC i Òmnium en surten una mica més ben parats perquè no se'ls atribueix l'agreujant d'«autoritat».

ANC i Òmnium «van ser posades pels seus principals dirigents al servei de la maniobra de pressió política que havia estat ideada de forma concertada amb la resta dels acusats». Van «convocar la població» el 20 de setembre davant la seu d'Economia i van «encoratjar els ciutadans (...) a ocupar els centres de votació» de cara a l'1 d'octubre, a anar a votar en massa i a protegir el recompte.

Al seu torn, Joaquim Forn va fer els possibles perquè els Mossos no impedissin el referèndum. «El seu veritable propòsit era que l'actuació dels Mossos no constituís un risc per a l'objectiu delictiu dels acusats». En el debat sobre qui va pegar a qui l'1 d'octubre, la sentència hi passa de puntetes. Recull que «l'enfrontament entre ciutadans i agents de l'autoritat va derivar en lesions», però no diu quantes de cada costat.


Suspensió injustificada

El fet de descartar la rebel·lió converteix en immotivada i excessiva la suspensió de càrrec públic aplicada als presos que foren elegits diputats tant al Parlament de Catalunya com a les Corts espanyoles. Aquesta injustícia ja és irreparable, i de totes maneres els condemnats no podran recuperar els escons perquè la sentència inclou llargues penes d'inhabilitació, d'aplicació immediata. En el seu moment es va apuntar que la suspensió de càrrecs era un dels objectius pels quals la fiscalia va apostar per la rebel·lió; així es resolia el conflicte entre el dret del jutge d'imposar mesures cautelars com la presó preventiva, i el dret dels electes d'ocupar efectivament un escó legitimat pel sufragi ciutadà.

La sentència considera provada l'existència de malversació en actuacions de la Generalitat relacionades amb el referèndum, i dona per bons molts dels testimonis i documents que les acusacions van presentar com a incriminatoris. El fet d'haver comès aquest delicte, com a mitjà per al delicte principal de sedició, suposa un any i mig de diferència en la pena: dotze anys per a Romeva, Turull i Bassa, i deu anys i mig per a Forn i Rull, absolts de malversació, igual que Vila, Mundó i Bor-ràs, perquè no es considera acreditada en les seves conselleries en particular.

Per tant, la sentència descarta la responsabilitat solidària de tot el Govern en totes les despeses qüestionades. L'acreditació i delimitació d'aquest delicte pot tenir efectes en els polítics i alts càrrecs que encara han de ser jutjats pel TSJC amb relació a aquesta causa i en els que ho seran algun dia per tribunals ordinaris a partir de la instrucció del jutjat 13 de Barcelona sobre el referèndum.

D'altra banda, una sentència ferma per un delicte contra l'ordre públic facilita arguments per tornar a presentar ordres europees de detenció contra Carles Puigdemont i els membres del seu Govern exiliats a Bèlgica i Escòcia, alhora que deixa ben clar què els passaria si tornessin.


Exculpació preventiva

En previsió de recursos davant el Tribunal Europeu dels Drets Humans, el text de la sentència dedica un gran nombre de pàgines a argumentar per què no s'han vulnerat els drets polítics dels acusats en la vista. De fet, hi ha tanta o més doctrina judicial en aquesta part que en l'argumentació dels fets i les penes. Així, dedica força espai a defensar que el «dret a decidir» és un eufemisme d'«autodeterminació», i aquesta no té reconeixement internacional si pretén fragmentar estats democràtics. De la despenalització del referèndum en diu que no «convertia en lícita la destrucció del pacte constitucional». De la llibertat d'expressió i la inviolabilitat parlamentària n'afirma que protegeixen el dret de parlar, opinar i proposar, però no el de cometre accions il·legals o desobeir el Tribunal Constitucional. I sobre el dret a la representació política, que «l'exercici d'un càrrec polític no legitima accions en clara oposició a bens jurídics tutelats plenament».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit