El Tribunal Suprem va obrir ahir un nou i dolorós capítol en la ja llarga història del procés sobiranista en condemnar a 13 anys de presó Oriol Junqueras i a penes d'entre 9 i 12 anys Carme Forcadell, els Jordis i cinc exconsellers per sedició en el procés, mentre que ha absolt de malversació els tres acusats en llibertat, que no aniran a la presó. La publicació de la sentència, donada a conèixer a 1/4 de 10 del matí, i després d'una filtració periodística que uns minuts abans va avançar gairebé fil per randa el seu contingut, va donar lloc a una intensa jornada de protestes, que es van concentrar especialment a l'aeroport del Prat.

En la sentència, la sala del Suprem descarta la tesi de la Fiscalia sobre la rebel·lió i sí que aprecia la sedició que va defensar l'Advocacia de l'Estat, encara que imposa penes lleugerament superiors amb la condemna més alta a Junqueras per sedició en concurs medial amb malversació, agreujat per la seva quantia, seguit dels 12 anys per als exconsellers Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa pels mateixos delictes. Condemna a 11 anys i sis mesos Forcadell; a 10 anys i mig Joaquim Forn i Josep Rull, als quals absol de malversació; i a nou anys els Jordis. Tots per sedició. El tribunal ha absolt del delicte de malversació els tres exconsellers que estaven en llibertat, Carles Mundó, Santi Vila i Meritxell Borràs, als quals condemna per desobediència a un any i vuit mesos d'inhabilitació i multa de 60.000 euros. Al marge de les penes de presó, la sala imposa les mateixes penes en anys d'inhabilitació absoluta per a tots els acusats, fet que suposa no poder ser elegit per a càrrec públic durant el temps que durin les seves condemnes.

La «violència»

En contra del criteri dels acusats, la sala dona per provada l'existència d'«indiscutibles episodis de violència» però precisa que no els suficients per poder condemnar per rebel·lió ja que «la conjura» va ser «avortada amb la mera exhibició» d'unes pàgines del BOE que publicaven l'aplicació del 155 a Catalu-nya. Per a la sala, no es va donar la violència instrumental, funcional i preordenada de manera directa i per això no els condemna per rebel·lió. «És violència per aconseguir la secessió, no violència per crear un clima o un escenari en què es faci més viable una ulterior negociació». La sentència recorda que alguns dels responsables d'aquesta «conjura» van emprendre una «sobtada fugida». Els que es van quedar -bé per decisió personal o bé per les mesures de presó acordades- «van desistir incondicionalment de l'aventura que havien emprès».

Tots els acusats, afegeixen, eren «conscients» que «el suposat dret a decidir» -del qual diuen que cap Constitució europea l'avala- «no era sinó l'esquer per a una mobilització que mai no desembocaria en la creació d'un Estat sobirà», i que els «il·lusionats ciutadans» que creien el contrari desconeixien que aquest dret havia mutat en dret a pressionar. Es va donar la «contradicció» de presentar el referèndum com un exercici de dret d'autodeterminació, quan el cert és que «el que volien era una negociació directa amb l'Estat». En canvi, els magistrats entenen que el que va passar la tardor del 2017 va ser una sedició perquè els condemnats van mobilitzar la ciutadania en «un aixecament públic i tumultuari» per impedir l'aplicació directa de lleis i obstaculitzar el compliment de les decisions judicials.

Així, la sala diu que el que va succeir l'1 d'octubre no va ser només una manifestació o un acte massiu de protesta ciutadana. Si hagués estat això no hi hauria reacció penal. Va ser l'aixecament «tumultuari encoratjat pels acusats entre moltes altres persones per convertir en paper mullat (...) unes decisions judicials».

Tampoc el 20 de setembre va ser una mera concentració ciutadana, sinó que els Jordis eren «plenament conscients» que una comissió judicial estava escorcollant la conselleria d'Economia per ordre d'un jutge, i el que va motivar la seva actuació va ser «demostrar a tota la societat, en ple i acreditat concert amb els responsables governamentals, que els jutges i magistrats (...) havien perdut la capacitat per executar les seves resolucions».

El tribunal no dubta de la importància de la desobediència civil -recurrent argument d'alguns dels acusats, principalment els Jordis-, que descriu com «una expressió d'una ètica de la dissidència». Ara bé, deixa clar que «ningú pot arrogar-se el monopoli d'interpretar què és legítim» i considerar «il·legítims els arguments de qui no comparteixi les seves idees sobre l'autodeterminació».

Sobre la despesa pública, la sala admet que tot el Govern de Carles Puigdemont va subscriure un acord solidari per al referèndum, si bé estima que es tracta d'un previ acord de voluntats insuficient per condemnar per malversació; són indispensables «actes materials, nuclears o no» que no han quedat provats en el cas d'aquests cinc exconsellers, alguns dels quals van donar «ordres específiques» per no destinar fons a l'1-O. La resta de condemnats per malversació, inclòs Junqueras, «no es van limitar» a mostrar la seva «voluntat de sostreure's al control financer» sinó que «van executar actes concrets de dispendi econòmic que no era una altra cosa que la genuïna expressió de la seva deslleialtat».

El text recorda a la Fiscalia que té la capacitat de «reaccionar», és a dir, de recórrer les decisions de l'administració catalana que no comparteixi.