Entre el març del 1938 i el febrer del 1939, el Museu del Prado va ser a Catalunya. No l’edifici d’estil neoclàssic que acaba de fer 200 anys en la seva ubicació del passeig madrileny al qual dona nom, sinó les seves obres més úniques, com Las Majas de Goya, Las Meninas de Velázquez, La crucifixió d’El Greco i un altre mig miler de creacions clau de la història universal de la pintura. Però no van ser exhibides, sinó que van romandre amagades, i perfectament embalades, a diverses localitzacions de Barcelona i la província de Girona. Va tenir lloc en el context de la guerra civil, una contesa que, si bé va sembrar de mort i tragèdia el país, va permetre escriure una pàgina especialment emocionant i heroica -però poc coneguda pel gran públic- d’amor a l’art.
«El Prado és més important que la república i la monarquia. Perquè en el futur hi podrà haver més repúbliques i monarquies a Espanya, però aquestes obres són insubstituïbles». La frase s’assigna a Manuel Azaña, el president de la República, pronunciada enmig d’una discussió amb Juan Negrín, el president del Govern entre el 1937 i el 1939, a qui va prevenir: «Si aquests quadres desapareguessin o es fessin malbé, vostè s’hauria d’engegar un tret».
La gravetat de la sentència d’Azaña permet calcular l’alta consideració que el Govern de la República tenia del tresor artístic que hi havia a la pinacoteca madrilenya i dona sentit a la complexa operació logística que va ordenar posar en marxa per evitar que desaparegués sota les bombes. En el futur, aquest pla, en què Catalunya va participar acollint i protegint durant onze mesos les principals obres del Prado, seria imitat per altres museus de tot el món per salvar els seus patrimonis en similars situacions bèl·liques.
Operació salvament
Els explosius llançats per l’aviació feixista italiana sobre Madrid el 16 de novembre del 1936, tres dels quals van caure directament sobre el Museu del Prado, van advertir les autoritats republicanes del perill que corrien les obres que hi havia a la pinacoteca. Davant la impossibilitat de trobar-los un amagatall segur a Madrid, el Govern va ordenar a la Junta del Tresor Artístic l’elaboració d’un pla per salvar-les, que incloïa l’embalatge minuciós i segur de les pintures més importants i el seu trasllat posterior lluny del front.
L’ordre va ser clara: El Prado havia d’acompanyar el Govern allà on estés. Seguint els seus passos, el novembre del 1936 les pintures van començar a ser transportades a València amb unes quantes obres pertanyents a col·leccions privades. Aquell tresor no viatjava sol. L’acompanyava una comitiva formada per un grup de funcionaris i tècnics del museu, capitanejada pel pintor Timoteo Pérez, que no es va separar dels ‘rembrandts’, ‘goyas’, ‘tizianos’ i ‘murillos’ fins després d’acabar la guer-ra. «Espanya i la història de l’art tenen un deute infinit cap aquestes persones, ja que, sense la seva valentia i generositat, el Prado avui podria no existir», afirma Arturo Colorado Castellary, catedràtic de la Universitat Complutense i director del congrés que va celebrar la pinacoteca aquest octubre per rememorar l’operació i honrar els seus participants.
Les peripècies que van viure al costat dels quadres donen per rodar una pel·lícula d’aventures bèl·liques. L’avanç de la guerra cap al llevant va obligar el Govern de la República a moure la seva seu de València a Barcelona el novembre del 1937. Cinc mesos després, a bord de 36 camions, les obres, els tècnics del Prado i els seus familiars van fer el tortuós camí costaner que separava la capital valenciana de Catalunya, amb les tropes franquistes trepitjant-los els talons.
«Las Meninas», amenaçades
De fet, en passar per Benicarló (Castelló), una bomba va destrossar el balcó d’un habitatge i la runa es va precipitar sobre el camió que portava Els afusellaments i La càrrega dels Mamelucs de Goya, que van quedar greument malmesos. A Tortosa, un nou contratemps: la caixa que embolicava Las Meninas no cabia pel pont que creuava l’Ebre. Apressat, el militar republicà al comandament de l’expedició va proposar desmuntar la tela del bastidor i enrotllar-la. «La meva mare ens va explicar que el meu avi es va plantar davant seu i li va dir: ho farà per sobre del meu cadàver. Temia que la pintura es desenganxés de la tela si la doblegaven. Al final, la camioneta va creuar per un altre pont allunyat de la ruta. El viatge es va endarrerir, però Las Meninas es van salvar, explica Rafael Seco de Arpe, net de Manuel de Arpe, el restaurador que anava amb la comitiva.
La precipitació de la fugida els havia impedit preveure un lloc segur per deixar els quadres, per la qual cosa, en un primer moment, els van haver de buscar un lloc provisional al monestir de Pedralbes i a dues vil·les de Viladrau i Sant Hilari Sacalm (Girona). Timoteo Pérez es va quedar amb les obres que van fer escala a Barcelona. «Jo tenia set anys, no entenia on em portaven, però mai oblidaré com em va impressionar el Tibidabo la tarda que em van acompanyar a conèixer-lo», recorda Carlos Pérez Chacel, fill del pintor responsable de l’operatiu i de l’escriptora Rosa Chacel, que també anava amb l’expedició.
Quatre setmanes més tard, ja l’abril del 1938, els quadres van ser traslladats als tres amagatalls on passarien els deu mesos següents: els soterranis dels castells de Perelada i Figueres i la mina de talc de la Vajol, situada a pocs quilòmetres de la frontera amb França. «A la cuina del castell de Perelada, el meu avi va haver d’improvisar un taller per restaurar els quadres fets malbé a Benicarló. Sobretot, li va costar salvar La càrrega dels Mamelucs, que havia quedat trencat en 18 trossos», explica Rafael Seco de Arpe.
En territori català, les obres del Prado van viure els seus moments més tràgics. El mateix Azaña, allotjat també al castell de Perelada, escriuria que de nit es preocupava pensant que les bombes franquistes, per tal d’acabar amb la seva vida, poguessin destrossar també els ‘velázquez’ que dormien sota del seu dormitori.
Rumb cap a l’exili
El final imminent de la guerra omplia d’incertesa el destí d’aquell capital artístic, però al final la solució arribaria de l’exterior. En aquesta hi va estar implicat el pintor barceloní Josep María Sert, que mantenia unes bones relacions amb Franco i vivia a França des de l’esclat de la guerra, i des d’allà es va encarregar d’organitzar un comitè internacional de museus per fer-se càrrec de les obres a l’altra banda de la frontera.
A Figueres, Julio Álvarez del Vayo, en nom d’un Govern republicà en plena estampida, va firmar l’acord amb els representants del comitè museístic internacional per a l’entrega dels quadros, que van creuar França entre el 4 i el 9 de febrer de 1939 als mateixos camions en què fugien els exiliats i, en ocasions, sent carregats a mà per portadors. Un tren s’encarregaria més tard de transportar les teles des de Perpinyà a Ginebra, on van quedar dipositades a l’empara de la Societat de Nacions fins a la seva tornada a Espanya després d’acabar-se la guerra.
Entre els membres de l’equip de salvament hi va haver destins dispars. Seco de Arpe va tornar amb la seva família a Espanya i va continuar amb la seva feina de restaurador. Timoteo Pérez i Rosa Chacel van triar l’exili.
«A casa mai van parlar d’aquest tema, era un tabú», recorda el fill de tots dos. «El cert és que aquesta història s’hauria d’explicar a les escoles, perquè és de les que fan que un se senti orgullós. No obstant això, per desgràcia, pocs espanyols la coneixen», conclou el catedràtic Colorado Castellary.
