La resolució de la paràlisi del Brexit i la reconstrucció de la confiança en el teixit polític i institucional britànic constitueixen els reptes més immediats que esperen al primer ministre que sortirà de les generals al Regne Unit, una votació transcendental per al futur de la segona economia europea que, però, ha estat marcada per un descrèdit que sintetitza un dels anys més convulsos de la història recent.

Els dos desafiaments es retroalimenten i comparteixen un tronc comú. L'activació de l'article 50 del tractat de Lisboa el 29 de març del 2017 havia marcat el compte enrere de dos anys per a la sortida de la Unió Europea, però la data va arribar i el divorci no s'havia materialitzat. Per a un sector de la societat, la demora, generada pel desacord en el Parlament, suposava una traïció al resultat del referèndum del 2016, mentre que per als partidaris de la continuïtat es va convertir en l'ocasió d'or per aturar el Brexit.

La radicalització entre tots dos es va transformar en endèmica i la fractura es va traslladar a totes les esferes de la vida política i institucional, manifestant-se en una d'especialment virulenta animadversió contra el sistema en general i Westminster en particular. La desafecció provocada en la ciutadania ha quedat patent en aquests comicis, que no han aconseguit despertar l'entusiasme pressupost per a una votació que, essencialment, suposa reobrir el debat del plebiscit de fa tres anys i mig. Per aquest motiu la tasca l'haurà d'assumir ara el Govern que llancin les urnes, sobretot si es confirmen les enquestes i el candidat a la reelecció, el conservador Boris Johnson, obté l'anhelada majoria absoluta. Com a padrí d'un divorci que havia decidit donar suport quan es va anunciar, el febrer del 2016, el premier és el padrí moral d'un projecte que ha mantingut paralitzada l'agenda domèstica i que encara ha de demostrar que constitueix la panacea que els seus patrocinadors preconitzaven.

Johnson, a més, té també molt a dir sobre la falta de credibilitat dels ciutadans en els polítics. La seva premissa per convocar les generals establia que era l'única alternativa al bloqueig del Brexit per part de la Cambra dels Comuns. L'al·legat, però, parteix d'una fal·làcia, ja que els diputats havien aprovat l'octubre, per primer cop, un acord per abandonar la UE, precisament el del premier, l'únic que demanaven era més temps.