Franco va morir el 20 de novembre del 1975. Al cap de pocs dies Joan Carles I va ser coronat rei i cap d'Estat, encara sota la legalitat de la dictadura, i va confirmar en el càrrec de president del Govern Carlos Arias Navarro. Aquest era un franquista de pedra picada del qual no calia esperar cap mena de reforma política, i que al cap de mig any va ser substituït per Adolfo Suárez, amb un passat igualment franquista però molt més jove i conscient que el règim no donava més de si i que calia transitar a una democràcia homologable, o Espanya quedaria despenjada per sempre d'Europa. Els seus plans es van concretar en la llei de Reforma Política aprovada en referèndum el desembre del 1976, que permetia el joc dels patits polítics, recuperava les llibertats bàsiques i obria el camí a les primeres eleccions pluripartidistes, les del 15 de juny del 1977, de les quals van sorgir els diputats i senadors que van aprovar la Constitució.

Però mentre passaven totes aquestes coses a Madrid, als ajuntaments continuaven els alcaldes i els regidors designats sota el franquisme amb uns mecanismes en cap cas democràtics, per molt que la majoria d'aquestes persones s'esforcessin per estar en sintonia amb els nous temps i amb la representativitat real dels partits polítics ara legals i de les entitats veïnals que creixien pertot arreu.

Van aparèixer a molts municipis, especialment als més grans, coordinadores de partits polítics que, sobretot després de les eleccions del 1977, anaven a veure l'alcalde amb la petició de ser tingudes em compte i comentar totes les decisions que els consistoris haguessin de prendre. Allà on els alcaldes van ser receptius la convivència va ser suau i la transició, senzilla.

Van passar no només les eleccions del1977 sinó també les del 1979, les primeres després de l'aprovació de la Constitució, abans que es disposessin als col·legis electorals les urnes per triar els ajuntaments democràtics. Tres anys i mig després de la mort de Franco, dos anys i mig després de la llei de Reforma Política, dos anys després de les primeres eleccions democràtiques. Els ajuntaments havien quedat quasi per al final. Darrere seu només quedaven pendents els parlaments autonòmics, però les autonomies estaven a mig formar, mentre que els ajuntaments sempre havien estat allà.

Per què aquesta relegació? En aquells moments molts analistes van dir que Suárez havia tingut por que es repetís el fenomen del 1931, quan unes eleccions locals van portar la República. Els republicans van guanyar a les grans ciutats, i això va provocar la caiguda de la monarquia. Suárez va voler-se assegurar que les municipals, en les quals temia un triomf de les esquerres a les capitals -com així va ser-, arribessin amb la monarquia consagrada per una Constitució ja referendada, i amb un govern monàrquic ben aposentat a les Corts.