23 de desembre de 2019
23.12.2019

La distància entre el que volien fer i els diners que van trobar a la caixa

23.12.2019 | 08:10
ARXIU

Les urnes de l'abril del 1979 van portar als principals ajuntaments els mateixos partits polítics que ja dominaven el panorama català i espanyol després de dues eleccions generals. Si de cas, amb una més presència de les esquerres, que van accedir a les principals alcaldies; a Catalunya, amb Convergència i Unió com a principal contrincant i guanyadora als municipis menors, que alhora eren els més nombrosos. Tots plegats, però, es van trobar un problema important: la distància entre el que volien fer i els diners que van trobar a la caixa era abismal.
Els programes amb què havien accedit als llocs de govern eren ambiciosos i generosos, perquè feien llista de tot el que mancava: des de guarderies fins a residències, de piscines a pavellons, de pavimentacions a enllumenats, de zones verdes a centres de salut. Però amb el que hi havia a la caixa d'alguns consistoris amb prou feines es podia pagar la nòmina d'aquell mes.

Pel sistema de sumar projectes és fàcil lligar coalicions de govern; els problemes arriben quan s'ha de decidir a què es renuncia i què es deixa per a un altre any o una altra dècada. Si no hi ha diners, cal treure'ls d'on sigui, i a banda de l'endeutament i d'anar a pidolar als ministeris i a les diputacions (la Generalitat era simbòlica, llavors), el recurs a l'abast era incrementar els impostos. El govern central hi ajudava, en autoritzar aquests increments i l'establiment de nous gravàmens. I així els primers equips de govern van tenir aviat les primeres queixes, les d'aquells que es trobaven que el preu per passar d'un ajuntament que no feia quasi res però tampoc no cobrava quasi res, a un altre que volia fer molt però que d'entrada volia cobrar molt. Els marrameus van ser notables.

El cert, però, és que aquells alcaldes van saber donar rendiment als impostos, van saber extreure diners des ministeris i de les diputacions –aviat, de la Generalitat–, es van atrevir a endeutar-se –un o altre pagaria, algun dia–, i van fer prou coses amb prou proximitat perquè al cap de quatre anys molts d'ells repetissin, i fins i tot milloressin el seu avantatge.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit