Els resultats de les primeres eleccions municipals, en què les majories absolutes van ser escasses fora dels pobles més petits, van abocar a governs de pacte en molts ajuntaments. Els polítics locals dels partits integrats anteriorment en plataformes antifranquistes com l’Assemblea de Catalunya estaven acostumats a entendre’s per redactar manifestos, organitzar activitats o fins i tot elaborar i defensar propostes conjuntes que es presentaven als anteriors alcaldes. Per tant, d’una manera força natural es van establir pactes d’ampli abast entre aquestes forces per governar els nous consistoris. Però ben aviat van aparèixer les diferències pròpies de l’exercici real de la governació, i molts pactes van grinyolar i es van esquerdar. A Berga, Cardona, Sant Joan de Vilatorrada, Sant Vicenç de Castellet, Navàs, entre d’altres, els pactes de primavera del 1979 van esclatar abans de mig mandat. A Manresa, per citar la població més gran d’aquestes comarques, durant la primera legislatura hi va haver dues trencadisses, la primera al cap de pocs mesos.

El desembre del 1979 es van aprovar els nous impostos municipals de Manresa, els primers després de les eleccions municipals, i la dolça entesa catalanista i democràtica que havia inspirat el pacte de govern de primavera va donar clares mostres de fatiga de materials. Amb els ingredients PSC, CiU, PSUC i PSAN s’havia fet una escudella potser massa barrejada. (PSUC i PSAN van desaparèixer; amb pedres del primer es va construir Iniciativa per Catalunya, ara als Comuns, i molta gent del segon ha anat a parar a ERC).

El ple dels impostos es va celebrar el dimarts 4 de desembre al vespre. La notícia que es preveia un fort augment va provocar que el saló de sessions fos ple de gent que els hauria de pagar, sobretot comerciants i industrials. No estaven gens contents i la situació era complicada. Els regidors de Centristes-UCD, amb Agustí Garriga al capdavant, que no formaven part del pacte de govern, van presentar unes esmenes, i CiU, liderada per Pere Oms, va reclamar que la qüestió es deixés sobre la taula per examinar-les. És a dir, que aquell vespre no es debatessin les noves taxes. Això hauria obert el camí a la seva reconsideració, ja que als convergents no els agradava la reacció negativa d’uns sectors dels quals es consideraven representants. Però l’alcalde, el socialista Joan Cornet, fent ús de les seves facultats, va posar a votació la sol·licitud d’ajornament i la majoria d’esquer-res va rebutjar-la. Llavors, CiU es va abstenir en la votació dels impostos, tot i que havia participat en la seva elaboració i que un dels seus regidors, Eduard Bohigas (d’Unió), havia estat l’encarregat de presentar-los i argumentar-los. Al cap de pocs dies, els regidors de CiU posaven els seus càrrecs municipals a disposició de l’alcalde, i s’obria la primera crisi de govern.

Per al 14 de desembre, divendres, es va convocar un ple extraordinari per recompondre el cartipàs municipal sense tenir-lo lligat. El ple va començar, es va constatar el desacord i es va decretar un recés. Van ser quatre hores d’espera amb els grups municipals repartits per diferents despatxos, i emissaris creuant la «sala de columnes» amb propostes i respostes. Al final es va salvar el pacte: els mateixos quatre grups, amb alguns canvis de paper. El més significatiu, que CiU perdia la presidència d’Hisenda, que passava a mans del socialista Jordi Marsal.

El nou cartipàs només va aguantar nou mesos i mig. El dilluns 30 de setembre de l’any següent, 1980, l’alcalde Cornet va anunciar que havia decidit expulsar el PSUC del govern municipal perquè, al seu parer, estava fent al mateix temps de govern i d’oposició. L’anunci el va fer no pas a l’Ajuntament sinó a la roda de premsa convocada pel PSC per informar de l’assemblea d’agrupació en què ell mateix havia estat reelegit president local i en què s’havia acordat el trencament. Una decisió de partit, per tant, però que necessàriament havia estat negociat amb CiU, ja que participava en el nou repartiment de càr-recs. L’endemà, dimarts, se celebrava el ple municipal en què l’alcalde va comunicar els nomenaments i destitucions. La sala era plena de gent, entre la qual molts militants i simpatitzants comunistes que van fer pública la seva protesta de manera sorollosa diverses vegades. Durant el debat es van dir paraules gruixudes, i semblava mentida que els qui les deien haguessin governat plegats durant gairebé un any i mig.

Com s’hi havia arribat? El resum és que els socialistes deien estar farts que el PSUC anés a la seva, i el PSUC, liderat per Francesc Padullés, deia que els socialistes no sabien governar en pacte. La rumorologia sobre l’abast de les qüestions personals no ha estat mai contrastada. Els símptomes que la cosa no rutllava havien estat nombrosos, però van emergir del tot quan va tocar debatre la subvenció al transport públic, servei municipal prestat en concessió per l’empresa Castellà (avui Segalés). Abans de les vacances el PSUC havia fet propostes al marge de la resta del govern, que havien estat rebutjades. Encara que les objeccions no semblaven prou greus per a un enfrontament radical, en el rerefons hi havia una incompatibilitat de visions sobre la manera de gastar els diners que l’erari públic dedicava als autobusos: subvencionant la concessionària per garantir-li un «benefici industrial» o assumint directament la prestació del servei des de l’Ajuntament. Ara bé, aquesta qüestió el PSUC no la presentava com a urgent, de manera que l’enverinament del debat traspuava una acumulació de greuges i el fet que tots els moviments causaven malfiança. Cornet veia al PSUC deslleial i maniobrer, i va decidir que no el volia a dins.

Al cap de quinze anys, el govern tripartit que van formar PSC (Jordi Valls), ERC (Ramon Fontdevila) i ICV (Josep Ramon Mora), i que va aguantar quatre mandats i diversos relleus de persones, va basar-se a tenir molt clara la necessitat d’articular la individualitat irrenunciable de cada força política, el compromís amb el projecte del govern, el respecte a les competències de cadascú, i la conveniència de consensuar les decisions, per feina que porti. Però el 1979 els polítics municipals s’estrenaven en l’art de governar, i van pagar la patenta. I no només a Manresa.