23 de desembre de 2019
23.12.2019
Regió7

Fa quatre dècades que els regidors i els alcaldes són elegits democràticament... com es designaven abans?

La data clau va ser el 3 d'abril del 1979, quan, per primer cop des de la guerra, van ser posades les urnes per triar la totalitat dels regidors que governarien els municipis durant els següents quatre anys

23.12.2019 | 08:03
Presa de possessió de Joan Cornet, primer alcalde de la nova etapa a Manresa

El retorn de la democràcia als ajuntaments catalans i espanyols ha celebrat aquest any el seu quarantè aniversari. La data clau va ser el 3 d'abril del 1979, dia en què van ser posades les urnes per elegir els regidors que governarien els municipis durant els següents quatre anys. Regidors que, al seu torn, elegirien els alcaldes presidents dels respectius consistoris.

I abans, què hi havia?

Abans també hi havia alcalde i regidors, però designats d'acord amb les previsions de la Llei de Bases de Règim Local del 1945 i les successives ampliacions i modificacions, que no van tocar l'essencial del sistema de suposada representativitat. I aquest sistema era el propi de l'anomenada «democràcia orgànica», un terme que probablement sonarà als qui van cursar l'assignatura de batxillerat anomenada Formación del Espíritu Nacional abans de la mort del dictador Francisco Franco.

Amb la victòria del bàndol sublevat a la Guerra Civil Espanyola va començar el règim anomenat franquisme, que va durar fins uns mesos més tard de la mort del líder que li donava nom, autoproclamat Caudillo de España por la Gracia de Dios. Aquell règim sorgia d'un aixecament militar contra la Segona República i era totalment contrari al sistema de democràcia pluripartidista i de llibertats polítiques vigent a la resta d'Europa. En lloc d'això va posar en pràctica el que anomenava «democràcia orgànica», segons la qual a les institucions no hi havien d'estar representades les diferents tendències polítiques presents a la societat, ja que això implicava el fraccionament de la ciutadania per motius partidaris, sinó que s'havia de representar l'harmonia d'una societat unida i cooperativa, mitjançant les seves formes naturals d'organizar-se. I aquestes formes naturals es va decidir que serien la família, el municipi i els sindicats, amb el benentès que aquests, durant el franquisme, no eren associacions lliures de treballadors, sinó entitats d'afiliació obligatòria de la qual formaven part treballadors i empresaris de la mateixa manera.

Aquest sistema, anomenat de «terços», una paraula que recordava les corts reials de l'Antic Règim, servia per designat tant els procuradors en Corts com els regidors dels ajuntaments. En aquests la designació, segons la llei esmentada, anava de la següent manera: un terç dels regidors era elegit per votació, en la qual podien participar els caps de família; un altre terç era designat pel sindicat vertical, i els regidors d'aquests dos terços designaven els del tercer terç, que era el de la vida municipal, i per tant els triats havien de ser persones d'entitats, associacions, clubs... (A més a més, «para la elección del tercer grupo de Concejales, el Gobernador civil propondrá una lista de candidatos», deia la llei de règim local del 1945). Atès que les llibertats polítiques estaven restringides i la dissidència, castigada, la dissidència no tenia accés a les eleccions del terç familiar, en el qual el sistema afavoria els qui acceptaven el règim, mentre que els buròcrates controlaven la designació del terç sindical.

Això no significa, ni de lluny, que tots els regidors fossin franquistes. Sobretot a mesura que van anar passant els anys, cada cop més persones sense afinitat ideològica amb el règim, i que més aviat aspiraven a un model de democràcia liberal, van accedir als ajuntaments perquè era un lloc des del qual es podia desenvolupar una tasca de govern que els venia de gust o a la qual se sentien cridats.

Això, pel que fa a l'accés al càrrec de regidor. Quant a l'alcalde, aquest era designat per l'autoritat governativa que era, segons la dimensió del municipi, el ministre de l'Interior o el governador civil de la província. El darrer alcalde de Manresa abans de les eleccions del 1979, Ramon Roqueta, designat al final del 1975, va ser una decisió de Rodolfo Martín Villa, llavors governador civil de Barcelona –i que va arribar a ser ministre d'Interior–, l'octubre del 1975, després de consultes entre les forces vives de la ciutat.

Aquests alcaldes sabien que devien el càrrec a la cadena de comandament del ministeri de l'Interior –i els de Madrid i Barcelona, al Generalísimo Franco en persona–, i per tant la seva autonomia era limitada. Tenien dret, això sí, i fins i tot el deure, d'actuar com a síndics de greuges del seu municipi davant les administracions superiors per qüestions de benestar material: la carretera que s'havia d'asfaltar, les escoles que calia construir, els centres de salut que mancaven... Amb uns pressupostos municipals de misèria i unes plantilles ridícules si es comparen amb les actuals, estaven en mans, infinitament més que ara, de la generositat de les delegacions ministerials i dels governs civils que les coordinaven.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook