Avui a les 11 de la nit, el Brexit es farà realitat. En els propers mesos es negociaran els termes de la futura relació amb Brussel·les, però la sortida és irrevocable. El de la Unió Europea i el Regne Unit sempre va ser un matrimoni per interès. Els britànics mai s'han sentit plenament europeus. En realitat, mai no han volgut ser-ho. El país posa rumb a allò desconegut i ningú dubta que les conseqüències seran greus i marcaran molt especialment el destí dels més joves. El tan citat Winston Churchill ja ho va dir: «El problema amb el suïcidi polític és que un queda viu per lamentar-ho».

Va ser Churchill qui, com recorda el politòleg de la Universitat de Nottingham Oliver Daddow, va reprendre després de la Segona Guerra Mundial el concepte de l'«excepcionalitat britànica» en establir les prioritats internacionals. En primer lloc, l'imperi; després, els Estats Units i altres països anglòfils, i molt darrere, Europa.

«La tradició de l'excepció britànica té segles i s'ha anat adaptant als canvis del context polític i als desafiaments. Va originar la idea que la Gran Bretanya necessitava via lliure a Europa per a la seva expansió imperial», assenyala Daddow. Estrènyer massa els llaços amb els europeus no era convenient per a un país que es considerava al principi dels anys 50 una gran potència mundial. Aquesta mentalitat es troba a l'inconscient britànic i els «brexiteers» la reprenen ara en el nou concepte de «Gran Bretanya global», l'ambiciós futur que espera el país quan trenqui les cadenes amb Brussel·les.

Sentiment inexistent

Els britànics sempre han vist Europa com una opció, no com una necessitat, i menys encara com una forma d'identitat. La passió de ser europeu és un sentiment inexistent a l'illa. El pragmatisme els va portar a entrar al Mercat Comú el 1972, amb el primer ministre Edward Heath. L'economia britànica no anava tan bé com l'alemanya o la francesa i van buscar en la pertinença al club europeu més beneficis comercials i financers. «Ho van veure com una manera de recuperar el seu estatus de potència mundial», assenyala l'historiador Jeremy Black, autor de l'obra Gran Bretanya i Europa: una història breu.

Van entrar, però les quatre dècades que ha durat la seva permanència a la Unió Europea han estat plenes de reclamacions, enfrontaments, privilegis i excepcions. Des de Margaret Thatcher demanant la devolució del pressupost a Tony Blair atacant el propòsit del «superestat europeu», o el rebuig de tots els primers ministres, sense distinció, a entrar a l'eurozona o a adoptar l'acord de Schengen.

«Gran Bretanya sempre s'ha vist com un membre una mica separat de la UE», segons Jeremy Black.

La Unió Europea volia avançar en el camí d'una política exterior conjunta mentre els britànics no seguirien aquesta via. Ells no volien «més Europa».

Gran Bretanya global

La campanya del Brexit va explotar la reclamació de «recuperar el país», «la independència» i «el control de les fronteres». Nigel Farage i Boris Johnson van barrejar en els seus discursos nacionalisme, ressentiment i hostilitat cap als immigrants, especialment contra els procedents de l'Est d'Europa, que havien arribat en massa a l'última dècada. Es va encoratjar el racisme i la xenofòbia. Es va guanyar un referèndum de vital i complexes repercussions amb ximpleries i mentides.

Johnson i els euroescèptics prometen un futur ple d'oportunitats i potencials riqueses. «Té com a base el pensament econòmic darrere del Brexit, en els cercles de la dreta a l'angloesfera, que alliberarà el Regne Unit dels suposats grillons de la UE», escrivia aquesta setmana Tony Barber al Financial Times. «Llavors arribarà el ressorgiment de la Gran Bretanya global, lliure per explorar llunyans i amplis horitzons del món comercial, especialment els de parla anglesa», afegeix.

Però l'anomenada «relació especial» amb els Estats Units pot servir de poc a l'hora de negociar un acord comercial amb Washington. Com el mateix Barber apunta, ja han arribat els advertiments a Johnson des de l'Administració de Donald Trump sobre les possibles conseqüències si no acata instruccions en qüestions comercials o de política exterior.

La porta al populisme

La majoria dels britànics han volgut el Brexit, encara que fins ara totes les conseqüències d'aquesta decisió han estat negatives. Més de tres anys d'enfrontaments han deixat el país dividit i exhaust, obrint la porta al populisme, que s'ha instal·lat al poder qui sap per quant de temps. Johnson ha eliminat els moderats al Partit Conservador i té una majoria que li permet governar al seu gust.

Per la seva banda, les dues forces a l'oposició, laboristes i liberals demòcrates, han quedat aniquilades a les urnes i caminen buscant nous líders. El Partit del Brexit, que tan amenaçador semblava al principi, ha desaparegut literalment del mapa polític. A Farage únicament li quedarà avui reunir davant del Parlament uns quants dels seus fidels cridaners per cantar el God save the Queen.