Rull, Turull i Sànchez recorren al TC la sentència de l'1-O

En el cas concret de Josep Rull, la seva defensa denuncia que se li atribueixen una sèrie d'actuacions en la seva condició de conseller i diputat que en cap cas estan vinculades amb els fets del 20-S, "que consisteixen bàsicament en desatencions de resolucions del Constitucional que en cap cas poden concebre's com actes d'instigació a un motí insurreccional, o en l'emissió d'opinions als mitjans de comunicació que en bona lògica han de quedar emparats per la llibertat d'expressió". No veu cap vincle entre la suposada negativa de Rull a permetre que un vaixell de la Policia atraqués al port de Palamós amb els fets del 20-S o de l'1-O.

En aquest sentit, el recurs de Rull remarca que "crida poderosament l'atenció que no se li dispensés el mateix tractament que a altres consellers com Santi Vila, Carles Mundó i Meritxell Borràs, que han estat castigats per desobediència", i més quan tampoc se li van imputar al seu departament despeses associades al referèndum. "La negativa a l'atracament d'un vaixell o la cessió d'un sol local són meres anècdotes que no justifiquen convertir-lo en promotor dels fets jutjats i imposar-li una pena de més de 10 anys de presó", afegeix.

També veu "cridaner" que l'única diferència entre els tres acusats i Rull sigui que els tres primers van abandonar la política i en canvi ell va tornar-se a presentar.

Pel que fa al cas de Jordi Sànchez, el recurs veu una "evident desproporció" en el fet que hagi estat condemnat a una pena tan propera a la imposada als acusats que tenien la condició d'autoritat, i més quan els excessos en què alguns manifestants van incórrer durant el 20-S no es poden imputar a l'exlíder de l'ANC. Això vol dir, continua la seva defensa, que "qualsevol persona que convoqui una manifestació multitudinària de protesta serà candidat a ser considerat inductor a una sedició i castigat amb penes mínimes de vuit anys de presó".

Sobre Jordi Turull, denuncia una vulneració del dret a un procés amb totes les garanties per imposició de penes superiors a les sol·licitades per l'acusació particular, i es queixa que no es desprèn de la sentencia quina concreta intervenció hauria tingut en el suposat alçament tumultuari del 20-S. "El senyor Turull no va obrar en cap moment amb el propòsit que es produïssin els citats enfrontaments entre votants i policies", diu sobre l'1-O, i recorda que la pròpia sala reconeix les crides a la calma de l'exconseller.

Ja pels tres casos, els recursos constaten una vulneració del dret al jutge ordinari predeterminat per la llei pel fet que el Suprem assumís el cas, negant així el dret a la doble instància. La defensa argumenta que es va fer una "interpretació forçada de les normes processals" quan cap dels fets jutjats es van produir fora del territori català i hi ha persones que estan en procediments judicials a Catalunya pel mateixos fets.

També denuncia una vulneració del dret a no ser discriminat per raons lingüístiques, ja que no van poder declarar en la seva llengua materna.

Els escrits asseguren que també es va produir una vulneració del dret a un jutge imparcial, perquè no es van estimar les peticions de recusació formulades i també pel "rol inquisitiu" assumit pel magistrat president de la sala durant el judici oral. En aquest sentit, apunta que Manuel Marchena va "acudir en auxili" de la fiscalia durant l'interrogatori al major Trapero, fent ell una pregunta quan l'acusació que havia demanat el testimoni no l'havia plantejat.

La parcialitat del tribunal

En relació amb això, es queixa d'una vulneració del principi d'igualtat d'armes pel tracte que es va donar a les defenses. Els recursos conclouen que es va "limitar l'activitat" dels advocats defensors a l'hora d'interrogar, perquè Marchena va ser "molt més estricte" que amb les acusacions. De fet, diu que va permetre que aquestes "desbordessin l'objecte de l'interrogatori més enllà de les concretes raons de pertinença al·legades en el moment de proposar-lo", però això no se li va permetre a les defenses.

També posa de manifest el "diferent criteri" del tribunal en permetre que les acusacions fessin preguntes als acusats o als testimonis sobre la seva filiació política o ideològica, però no ho van poder fer les defenses. Afegeix que es va permetre que nombrosos policies fessin "valoracions personals sobre les cares d'odi dels votants" l'1-O, "el clima hostil" o les comparacions amb el terrorisme del País Basc. En canvi, les valoracions dels testimonis, continuen els escrits, van ser tallades.

Així mateix, apunta que es va permetre que alguns testimonis contestessin amb evasives, com Mariano Rajoy, Joan Antonio Zoido o Soraya Sáenz de Santamaría, mentre que a altres se'ls va admetre que podrien cometre fals testimoni.

"La presidència va interrompre amb molta major freqüència i predisposició els interrogatoris de les defenses i va tenir una actitud molt més proactiva a l'hora de censurar la defensa en la seva manera de preguntar o d'expressar-se", continua.

Una altra vulneració que denuncien els escrits és pel fet que les defenses no poguessin tenir accés a la instrucció del jutjat número 13 de Barcelona, i també que no es poguessin contrastar les declaracions dels testimonis amb la prova documental videogràfica, "una pràctica absolutament habitual als tribunals espanyols".

També lamenta que es deneguessin proves i testimonis demanats en temps i forma, com ara el del rei Felip VI i el de Carles Puigdemont.

Així mateix, assegura que es va vulnerar el dret a la presumpció d'innocència amb la campanya d'Espanya Global i declaracions de la secretària d'Estat responsable, Irene Lozano, i també recorda la filtració del contingut de la sentència a la premsa.

Pel que fa a les condemnes, els recursos es pregunten "com es pot condemnar algú per promoure un alçament sediciós si fins i tot els comportaments més greus dels manifestants es qualifiquen només com a atemptat i si els organitzadors des de l'administració tampoc han estat processats per alçament". "Això només sembla poder explicar-se des de la voluntat d'escarmentar els màxims líders polítics i socials del moviment independentista, construint un vestit punitiu a mida per als líders polítics", conclou.

Pel que fa al drets fonamentals a la llibertat, reunió pacífica i llibertat d'expressió i ideològica, remarca que els tipus habitualment aplicats pels tribunals en democràcia per aquest tipus de situacions han estat el de desordres públics, "i no la figura decimonònica de la sedició". Els recursos argumenten que per als acusats "resultava senzillament imprevisible que la seva actuació pogués qualificar-se com a constitutiva d'un delicte tan extraordinàriament greu com la sedició, i més quan el delicte de convocatòria il·legal de referèndum havia estat expressament derogat i que la convocatòria prèvia d'una consulta el 2014 es va saldar amb una lleu condemna per desobediència".

En aquest sentit, es pregunta la defensa "amb quin forçat raonament es poden subsumir els fets en la conducta d'alçar-se pública i tumultuàriament quan el que es descriu és clarament una manifestació ciutadana de 40.000 persones en què només uns pocs van incórrer en excessos que com a molt van derivar en danys materials". A més, apunta que es parla d'enfrontaments entre membres dels cossos de seguretat i els ciutadans, però aquests no es concreten. "I un mer enfrontament amb la policia no és un alçament", rebla.

Sobre les penes, les titlla de "desproporcionades" per una "pertorbació de l'ordre públic que no ha suposat danys personals rellevants i en les que no es van esgrimir armes". També remarca que "no es va tenir en compte que el delicte es va produir en un context d'exercici de drets fonamentals".