L'escriptor i assagista Lluís Racionero Grau (1940-2020), un intel·lectual eclèctic i difícil d'encasellar que sempre va fugir de tot el que pogués limitar la seva llibertat, va morir ahir als 80 anys d'edat a Barcelona. Novel·les, assajos, articles i memòries formen l'obra d'aquest escriptor heterogeni, apassionat i amant de la bona vida que va plasmar en la seva obra, com a 'Manual de la bona vida' o 'Memòries d'un liberal psicodèlic', que va ser Premi Gaziel 2011.

Lluís Racionero Grau, escriptor, economista, assagista i exdirector de la Biblioteca Nacional, va néixer el 1940 a la Seu d'Urgell. El 1965 es va llicenciar en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona, on també va estudiar Enginyeria tècnica industrial a l'Escola Tècnica Superior.

Del 1968 al 1970 va residir a Berkeley i va obtenir el grau de màster en Planificació Urbana. A partir de llavors va exercir com a consultor en urbanisme per a entitats públiques del Brasil, Algèria i Espanya, i a més va ser professor a la Facultat de Ciències Econòmiques de Barcelona, a l'Autònoma de Madrid i a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona.

La seva producció literària va començar el 1972 amb 'Assajos sobre l'Apocalipsi'. Aquesta obra la van seguir 'Textos d'Estètica Laoista' (1976), 'Filosofies de l'underground' (1977), entre d'altres. A la dècada dels 80 es va convertir en un dels assagistes de més vendes a Espanya, amb obres com 'Espanya a Europa' (1987), on descriu el llarg camí d'Espanya cap a la integració a Europa des del projecte regenerador del 1898 fins a la solució reintegradora del 1986; o 'La Florència dels Mèdici' (1989), un altre èxit editorial que aproximava el lector al bressol del Renaixement amb abundant material iconogràfic.

Ja als noranta va publicar 'El nou paradigma', coescrit amb Lluís Medina, en el qual feia una aproximació al sistema filosòfic d'anàlisi global i interdisciplinària denominat «nou paradigma», concebut com a mètode d'observació enfrontat a la visió mecanicista del món i partidari de considerar l'univers com un organisme en creixement.

Com a seguidor del Futbol Club Barcelona, va escriure diversos articles per a 'El Decàleg del Culer', una edició especial per als afeccionats blaugrana. El 1996 va ser nomenat director de Col·legi d'Espanya a París i aquest mateix any va participar en la redacció de 'Retrats íntims de José María Aznar'.

També va ser col·laborador de diferents mitjans de comunicació, especialment de La Vanguardia, El País, ABC i Mundo Deportivo. A més, va rebre importants guardons, com el Premi Anagrama d'assaig (1983) per 'De l'atur a l'oci' i el Premi Azorín de novel·la (1996) per 'La presó de l'amor', entre altres distincions.

Després de la seva etapa bohèmia californiana, va protagonitzar una aproximació al nacionalisme (va arribar a figurar en les llistes d'ERC per Girona), per acostar-se després al Partit Popular.

A final de març del 2001 va substituir en la direcció de la Biblioteca Nacional Jon Juaristi. Després del canvi de Govern el 2004 va ser reemplaçat en la direcció de la Biblioteca Nacional per l'escriptora Rosa Regàs.

El 2009 va publicar el seu llibre de memòries 'Sobreviure a un gran amor, sis vegades', que va definir com a «teràpia irònica», i on desgranava la seva concorreguda vida sentimental retratant diverses de les seves exparelles, entre elles la sexòloga Elena Ochoa. Abans del seu matrimoni amb Ochoa (1991-1994), va estar casat amb María José Ragué, amb qui va tenir un fill.

La seva obra es completa amb títols de temàtica tan diversa com 'La mort de Venus' (2011), 'Entre dues guerres civils. Memòries socials i polítiques' (2012), 'L'ànsia de vagar' (2013), 'Ètica per a Alícia' (2014), 'Els taurons de l'art' (2015), 'Gaudí, l'última catedral d'Europa' (2016) o 'Concòrdia o discòrdia' (2016), un assaig polític on reflexiona sobre l'origen de la concòrdia i el futur després de la discòrdia.