Ahir a la tarda, a l'exterior de l'escola Puigberenguer de Manresa hi havia grupets de mares, majoritàriament, i algun pare, que xerraven mentre els seus fills jugaven una estona abans de tornar cap a casa.
No era un dia normal i no calia demanar per què. El coronavirus protagonitzava les converses. Hi havia molta resignació intercalada amb una mica d'humor per treure ferro a la situació. Cap d'ells no va criticar la mesura d'enviar els nanos a casa. «Davant situacions excepcionals, calen mesures excepcionals», comentava un pare. Una mare que hi havia al seu costat afirmava que, de fet, encara és massa poc i que el que caldria és deixar només els serveis mínims i aturar la resta de l'activitat. Sobre com s'ho farien per anar a la feina i cuidar la canalla alhora, les casuístiques eren diverses. Des de la que té una mare jove que no és dins els grups de risc fins a la que aprofitarà que està de baixa i el que deia que ja té el fill grandet i el deixarà a casa i li trucarà des de la feina de tant en tant.
Un altre tema va ser com s'ha de parlar amb la canalla del coronavirus. «Ara no tenen ningú infectat a la família però si arriba el moment...» També hi havia preocupació pel fet que quedi tot tancat a l'hora de fer activitats.
L'humor va arribar quan una de les mares va explicar que potser amb aquesta decisió s'ompliran els boscos més que mai de famílies que hi aniran a passar el dia fugint de possibles contagis.
