El preu de la mort és un concepte que fan servir els economistes de la salut per definir cost-benefici d'un tractament farmacològic per una malaltia. Perquè la lectora o el lector m'entengui es tracta de triar quin tractament s'utilitza segons el grau de curació i el seu cost econòmic. Posem per cas, si un tractament costa 1 euro i guareix el 90% de malalts, i un altre costa 100 euros i en guareix el 95%. És aquest diferencial de multiplicar 100 vegades el cost per aconseguir un 5% més de curacions, és el que es coneix com el preu de la mort. Per la tranquil·litat de tots, els diré que la sanitat pública a Espanya fa servir un sistema gradual i cap dels tractaments reconeguts per UE és descartat. El que es fa en la majoria dels casos és aplicar el primer tractament de manera universal i a aquells que no responen al primer se'ls aplica el segon.
En la situació de pandèmia en què ens trobem no s'ha fet cap càlcul del preu de la mort, entre altres coses perquè avui no es coneix quin és el tractament més eficaç. Tot és nou, tot és desconegut. De moment, no s'ha posat cap fre a la despesa sanitària, el que en un sistema com el nostre ja és un grandiós pas. Personalment no soc conscient que, en cap cas de la història recent, les autoritats econòmiques mundials donessin via lliure a la despesa.
He de pensar que tots els responsables públics, pensin com pensin, siguin d'on siguin, estan intentant fer el millor pels seus ciutadans, amb els coneixements que tenen en cada moment. Ningú té cap interès que els ciutadans perdin la salut, una altra cosa és que se sàpiguen rodejar dels millors assessors tècnics, aquells que amb el cap fred han d'analitzar les dades que tenen i proposar les mesures a prendre.
Aquesta pandèmia és un problema de salut pública, però no només, també és un problema econòmic de dimensions desconegudes. Igual que en les opcions clíniques som davant del desconegut, amb les accions econòmiques també. Igual com els estudis mèdics se sustenten en pandèmies anteriors i s'intenten assimilar a la situació actual, en el món econòmic passa el mateix.
Aquesta pandèmia afecta l'economia real, no a l'especulativa, i la majoria d'aquelles empreses que fa uns mesos estaven malaltes ara probablement els passarà el mateix que als malalts pulmonars previs, moriran. Hem d'estar preparats perquè el que vindrà d'aquí a pocs mesos, en el moment que la crisi sanitària hagi passat, no és conegut.
Ara els governs intenten esmorteir les conseqüències socials de la pandèmia, s'intenta que el teixit industrial no es destrueixi, esperant que un cop passi la situació crítica puguem reprendre l'activitat amb normalitat. Serà difícil que recuperem la situació prèvia, bàsicament per dos motius, el primer és que els grans números macroeconòmics ja no eren bons abans, i l'altre, perquè tornar a arrancar sempre és molt difícil.
Els nivells d'endeutament del sector públic al conjunt del planeta són molt alts, i a Europa, altíssims, i el preu del diner, a escala mundial, ja no té marge. El cost de les mesures que s'han pres és caríssim i segur que han sobrepassat i de llarg el minso marge que hi podia haver.
Però, un cop passi la pandèmia, se n'hauran de prendre unes altres que no poden ser les mateixes de la crisi financera de principi de segle. Més aviat els economistes creuen que han de ser totalment al contrari. La pregunta que hem de fer, d'on han de sortir aquests diners?
Avui la resposta no la sap ningú. Com en el tema sanitari, actuarem, com sempre ho ha fet l'home, amb el mètode assaig-error. Esperem que tant sanitàriament com econòmicament l'encertem ràpid.
