Regiro papers, records de vida repartits per calaixos i armaris que feia massa que no obria. No és cert que els confinats tinguem més temps. Tenim el mateix temps de sempre però l'invertim a fer coses que no fèiem abans. Prenc un cafè al balcó de casa a mig matí. Com si fos jubilada. O rica. Canta un ocell sota el mateix sol que m'escalfa la cara i les mans. És la meva sortida d'avui. Fora i dins eren, fins fa poc, només antònims. Avui són significats vivencials. I no puc evitar anar-me'n a passejar a la vora del mar, a matins lluminosos de sorra humida. Quan hi era sempre hi havia un instant de clarividència, de ser profundament conscient que allò que sentia era tan bell que algun dia d'ensopiment hi tornaria. Avui, que m'he llevat i no havia d'anar enlloc, he volat a dies feliços. La ment no hi entén de parets. No és que aquests siguin dies estrictament infeliços. Són estranys, convulsos, angoixants, amb la felicitat exterior en pausa i la interior irracionalment compromesa amb el futur.
La natura avança. Entre les quatre parets de casa viuré la primavera de les coses. La primavera de les persones. Em pensava que les ciutats no es podien posar en pausa com si fos una cançó de Spotify, i m'equivocava (de fet, pensava en una cinta de casset, però quan ho he escrit m'ha sonat tant a vell, a antic, que ho he canviat). Són les set de la tarda i els llums dels edificis de la Seu i la Cova de Manresa s'encenen automàticament. Com sempre. I encara que sigui involuntàriament marquen un tempo, un ordre, que m'alleugereix. Com els àpats. Com el dia. Com la nit. Estic sola aturada en un semàfor en vermell a la via de Sant Ignasi. Mai havia valorat com ara que els semàfors funcionin, que els fanals del carrer s'encenguin, que ragi aigua de l'aixeta. No m'imagino aquesta enclaustració sense llum. A les fosques. Sense Internet. Sense telèfon. Sense menjar a la nevera. Alguns vivim un confinament de luxe. Siguem-ne conscients, tan conscients com que quan tornem a activar el play no reprendrem la vida al punt on érem.
Moltes vegades associem el benestar a tenir casa -un lloc- i tenir temps -una vida. Ara que tinc les dues coses, m'entreno a saber què vull fer-ne. Rebo propostes lúdiques, culturals, formatives. Però sé que no aprendré a tocar la guitarra ni a guisar faves, ni faré més exercici aquests dies del que faig habitualment. Aquest temps no l'ompliré d'altres coses. M'he proposat baixar un esglaó, un altre i un altre. Anar ben avall i passejar-me per tots els racons i tocar les parets i els sostres pendents d'explorar. Casa és també on guardes els afectes que has recosit amb amor i complicitat. Se m'acuden tantes coses a fer, tancada sense rellotge amb les persones que estimo, que la falta de temps, de cap manera, no serveix d'excusa.
